L'afer de la Shaima, aquesta nena marroquina gironina que ha estat notícia per haver-se negat a anar a l'escola sense el mocador al cap, ha provocat un debat important i ha destapat un problema latent en la societat acollidora i les autoritats no han tingut el valor suficient per afrontar-lo obertament. Deixi'm dir d'entrada que no estic d'acord com, aparentment, s'ha resolt el problema, és a dir, obligant l'escola trencar el seu codi o ideari, per imposició. Aquesta desautorització pública d'un consell escolar, quan l'escola està tan mancada d'autoritat, em sembla una barbaritat. Però dic intencionadament el mot aparentment perquè és molt fàcil intuir que aquesta alumna, ara o ben aviat, també incomplirà el currículum escolar. No veig compatible el pols que han mantingut els seus pares amb el col·legi i Ensenyament pel tema del mocador, i que a l'hora de fer gimnàstica, per exemple, o altres assignatures com ara música, ho acceptin sense més. I a més ara els progenitors saben que si presenten un altre repte a l'administració el guanyaran. Vaig veure com Ensenyament justificava la seva decisió d'obligar el centre escolar a l'admissió de l'alumna i no em va convèncer, tot i que entenc que la seva posició era difícil. La Shaima tenia tot el dret i l'obligació d'estar escolaritzada i els pares eren i són qui tenen l'obligació d'escolaritzar-la i portar-la al centre on l'administració li ha reservat plaça. Qui incomplia la llei no era ni el col·legi ni Ensenyament: eren els pares i l'administració responsable de fer complir la llei i vetllar pels drets dels menors, que hauria d'haver actuat en conseqüència davant una deixadesa de les obligacions que té tot progenitor vers els seus fills. En aquest cas el Departament d'Ensenyament només podia fer complir la llei i, en tot cas, buscar un altre centre on el seu règim intern permetés portar el mocador, si és que n'hi ha algun. Cedir davant d'una posició de força em sembla el menys oportú. Cal dir també que el mocador al cap, tot i que es diu molt sovint, no és un signe pròpiament religiós; és un signe amb voluntat identitària i discriminatòria amb la societat d'acollida, dues actituds que no ajuden de cap manera a la necessària integració.

Alguns països europeus ja s'han adonat que el mocador s'ha transformat en un símbol d'ostentació de la pròpia identitat i un rebuig a la integració. I en alguns països islàmics la utilització del mocador al cap representa un símbol radical per assenyalar una posició alternativa respecte al poder. És a dir; en tots els casos és un símbol molt més polític que religiós, que no ho ha estat mai. De fet, a Síria, a Tunísia i a Turquia, tres països islàmics, han prohibit expressament el seu ús a les escoles i a les oficines públiques. (Vegeu Cien preguntas sobre el islam, de Samir Khalil Samir, Editorial Encuentros.)

Sé que estem davant d'una acció minoritària; però, precisament perquè encara no és un problema, les administracions han de marcar clarament quins són els models de la societat d'acollida per tal que els immigrants s'hi puguin integrar. La nostra societat no pot acceptar exigències de drets de grups, perquè el nostre model és el dels principis liberals d'igualtat entre els individus. Tots els intents de construir una societat multicultural han fracassat, sempre que aquesta multiculturalitat no sigui un primer estadi cap a la necessària integració. I em sembla que aquest cas no va precisament en aquesta direcció.