La literatura del mal, aquella que analitza i disseca l'horror dels camps de concentració i les aberracions dels totalitarismes, encara no ha girat la darrera pàgina. Aquesta tardor arribarà en català i castellà una de les novel·les que més van fer parlar a França l'any passat, Les benignes, de Jonathan Littell, una obra que, a banda de premis (com el gens menyspreable Goncourt) també ve carregada de polèmica. Doncs bé, aquest llibre colossal que introdueix el lector en la pell d'un «banalment» dolent oficial de les SS té en Vida y destino, de Vasili Grossman, una de les seves fonts principals d'inspiració. Però, i qui és aquest Grossman? El seu cas és com el de molts autors que, malgrat la seva notòria qualitat literària, han quedat sepultats en el volum ingent de títols publicats any rere any. Ara Círculo de Lectores Galaxia Gutenberg publica per primera vegada i de forma íntegra en castellà (tenen en projecte traduir-la al català) la que està considerada la seva obra mestra, traduïda directament del rus per Marta Rebón.

La història d'aquesta novel·la és llarga i accidentada. Grossman (Berditxev, Ucraïna, 1905-Moscou, 1964) va ser un dels primers periodistes que van cobrir de primera mà la batalla de Stalingrad i que van veure amb els seus propis ulls l'alliberament dels camps d'extermini nazis (el seu article L'infern sobre Treblinka va servir de testimoni durant els judicis de Nuremberg). De la seva experiència sobre el terreny va omplir prop de mil pàgines en el Moscou dels anys cinquanta. L'obra, però, va ser víctima de la censura de Khruitxov, que va fer confiscar el manuscrit i tot el material relacionat, fins i tot les cintes de les màquines d'escriure, una censura, d'altra banda, que no és difícil d'entendre: Grossman tracta temes incòmodes, com ara la complicitat de la població en l'extermini nazi dels jueus ucraïnesos i bielorussos, i l'antisemitisme de Stalin. En castellà, l'obra no va ser publicada fins als anys vuitanta, traduïda, a més, de la versió francesa, i va passar sense pena ni glòria. A Rússia no s'ha publicat fins al 2005, en el centenari del seu naixement.

Comparada amb Guerra i pau, per la seva dimensió èpica (tot i que segons Robert Chandler no aconsegueix recrear «la plenitud de la vida» com ho fa Tolstoi), Vida y destino entrellaça diversos testimonis de la Segona Guerra Mundial, de manera que, tots junts, ofereixen una visió global del que va representar l'horror nazi i l'extermini dels jueus. Cal recordar que el mateix Grossman era semita i que la seva mare va morir en mans dels nazis.

Tot i que engega el relat situant el lector en el dur sotrac dels vagons de presoners que es dirigeixen als camps d'extermini, la trama evoluciona passant per indrets diferents, des dels camps d'extermini fins a Stalingrad. Per facilitar la feina, els editors han afegit un mapa de personatges. Grossman intercala a la trama reflexions sobre els totalitarismes. Una de les qüestions que més l'interroguen és la submissió de la població «disposada a obeir hipnòticament totes les indicacions de les autoritats», un cop s'ha estès una atmosfera d'«odi i repulsió», com la que va envoltar l'extermini dels jueus.

Malgrat descendir a l'infern de la misèria humana, Grossman aconsegueix mantenir viu el seu lema: «El deure de l'escriptor és informar sobre l'horrible veritat, el deure únic del lector es conèixer-la.» Així, Vida y destino es tanca amb la mirada confiada: «Tot plegat va demostrar que l'instint de llibertat de l'home és invencible», i afegeix: «L'home no renuncia a la llibertat per voluntat pròpia. En aquesta conclusió es troba la llum dels nostres temps, la llum del futur.» Galaxia Gutenberg recuperarà dues novel·les més de l'autor, i els contes. En un segon moment, traduiran els Diaris de guerra, dels quals Calmann-Lévy ha publicat una versió en francès.

Davant dels deportats es va obrir una gran ciutat. Els seus límits, a l'oest, es perdien en la broma. El fum fosc de les llunyanes xemeneies de les fàbriques es confonia amb la boira formant una bromitja baixa que cobria la quadrícula de barracots, i la fusió de la boira amb la rectitud geomètrica dels carrers de barracots produïa una impressió sorprenent. Al nord-est s'aixecava una resplendor vermell fosc, i el cel humit de la tardor, en escalfar-se, semblava que s'estava ruboritzant. De vegades de la humida resplendor s'escapava una flama lenta, bruta, serpentejant.