El Museu del Joguet de Catalunya de Figueres inaugura el 4 d'octubre una mostra de la col·lecció d'Anki Toner comissariada per Oriol Comas. Va de ciclistes. L'exposició es titula Pedalant pel tauler i està formada per uns quants pilots de joguina que es desplacen a través de diferents superfícies en les quals es poden practicar jocs de taula. Aquests ciclistes en miniatura no estan pensats per als taulers on, de manera habitual, hi juguem amb fitxes o peons. Però la combinació, que he vist al youtube, és fantàstica, onírica. Genera en el visitant un immediat retorn als dies que aquests ciclistes (de plàstic, de llauna, pintats amb els colors tradicionals, llampants, del ciclisme, o uniformes, tots iguals, sense distincions) es convertien en l'atracció de les tardes de diumenge.

Jo havia organitzat, amb el meu germà, extraordinaris tours de França. No recordo amb exactitud quina mena de mecanisme fèiem servir perquè avancessin, i quina era la clau perquè l'etapa la guanyés un i no pas un altre. Però sí que puc evocar amb nitidesa les seqüències del pilot, estès sobre la taula del menjador, que ara em retornen les imatges de la col·lecció d'Anki Toner. Ho reconec. M'hauria agradat que fos meva.

Fa poc, en una llibreria de vell de Girona, vaig descobrir que en venien, d'aquests ciclistes. Aleshores, fa més de trenta anys, és evident que no hi pensava, però ara que els veig de nou tots junts, em fascina la il·lusió de moviment que desprenien i, al mateix temps, l'esclavitud que han d'arrossegar tota la vida per culpa del rol que han d'assumir. El guanyador, que sempre s'assemblava a Eddy Merckx, tindrà al llarg de tota l'eternitat el braç dret enlaire i aguantarà un ram de flors. N'hi ha que sempre correran ajupits i n'hi ha que aixecaran pels segles dels segles el cul de la bicicleta. No ho sabíem, és clar, però estan condemnats a representar un paper que nosaltres, de petits, ingènuament crèiem que podíem trastocar.