Abans de donar a conèixer el veredicte del jurat del premi Bertrana de novel·la, la presentadora de l'acte, la periodista Núria Riquelme, va fer la pregunta de cortesia –«Com esteu?»– als dos representants del jurat que van pujar a l'escenari, Josep Navarro Santaeulàlia i Xavier Cortadellas, i aquest últim va contestar, críptic i seriós: «Per ser sincer, hi ha hagut moments que he estat millor.» Glups. No era cap bon auguri. Llavors, Cortadellas ho va anunciar: el Bertrana havia quedat desert. I va argumentar el perquè. «El jurat té la nostra confiança i la independència per fer allò que en consciència creu que ha de fer», va dir el president de la Fundació Bertrana, Esteve Vilanova, que es va mostrar convençut que l'any vinent, com cada vegada que el premi ha quedat desert, l'obra guardonada serà d'«una qualitat molt bona». I llavors van sonar Els Segadors, amb el públic i els guanyadors drets, i es va acabar l'acte literari per donar pas, dos pisos més endalt del mateix Auditori Palau de Congressos, a la festa social i el sopar a peu dret. Havia estat una celebració agredolça, no una gran tragèdia, però sí un acte que deixava dues cadires buides a l'escenari, tot i que podrien haver estat tres: la que va deixar el guanyador del Lletra, Josep Porcar, que va expressar el seu agraïment a través del portaveu del jurat, Josep Maria Fonalleras, amb la primera referència a Joan Fuster (una cita: «En temps de la cibernètica, l'important és saber parar la màquina») d'una nit amb molt regust valencià, perquè hi havia tres guanyadors d'aquelles terres; la segona cadira buida, no cal insistir-hi, era la del no-guanyador del Bertrana; la tercera, menys previsible, era la d'Eduard Canimas, qui potser fart de ser el gran reincident del Cerverí, no va anar a recollir el premi, tot i que sí que va comparèixer unes hores abans a la roda de premsa.

Tornem una mica enrere: la vetllada havia començat a la sala simfònica de l'Auditori, en un escenari emmarcat per dues grans il·lustracions d'en Jap –dos escriptors, un del 1967 que escrivia amb ploma, un del 2007 que ho fa amb ordinador, tots dos lligats amb una cadena a la cadira: a l'ofici–, i al fons una pantalla gegant on es van anar projectant imatges d'aquests últims quaranta anys de vida social i literària gironina amb el Bertrana com a fil conductor. Esteve Vilanova va obrir l'acte amb contundència: «Seria injust dir que ara estem pitjor que fa quaranta anys, però també hi ha massa gent de casa nostra que es pensa que estem molt millor del que realment estem.» Vilanova va fer la primera referència de la nit als ciutadans gironins que ara fa 40 anys van crear el premi Bertrana «disposats a defensar la nostra llengua», i va fer una crida a mantenir-se ferms en aquests temps moderns de «compromís fluix», en què «sembla que l'única manera d'integrar és cedir».

El president de la Diputació, Enric Vilert, va apuntar que aquests premis literaris han convertit Girona en un «centre neuràlgic» de la «cultura literària del nostre país». El conseller Joaquim Nadal va posar Rafael Masó, en la recta final del seu any, com a «exemple de modernitat ben entesa» i gens fluixa, i va parlar també de la Fira de Frankfurt, que «serà un èxit», abans de remarcar que, en aquest 40è aniversari del Bertrana, els promotors d'aquesta iniciativa de resistència cultural mereixen «honor i glòria ciutadana i nacional» i més protagonisme que les institucions. L'alcaldessa Anna Pagans també es va referir a «l'esforç col·lectiu que va significar el naixement dels premis», i va donar per oberta, amb aquest acte, una tardor literària que culminarà a Frankfurt.

Com a moment emotiu, va destacar l'agraïment del valencià Ricard Ripoll, premi Palol, a Joan Fuster i a Eliseu Climent, nom que va provocar una ovació del públic en reconeixement a la seva lluita.