L'any 1997, les estadístiques de la unitat funcional d'abusos a menors (UFAM) de l'hospital Sant Joan de Déu de Barcelona plasmaven que en un 60% dels casos analitzats existien indicis clars que l'infant o el jove havia estat abusat sexualment. Però aquesta dada s'ha invertit amb el pas dels anys. El coordinador de la UFAM, Lluís Comas, afirma que ara tan sols en un terç dels casos acaben confirmant que hi ha hagut una agressió sexual.

En aquesta unitat –l'única de Catalunya de tipus multidisciplinària composta per dos pediatres, dos psicòlegs i una assistent social– tenen quatre barems de classificació dels pacients segons el resultat de l'informe que realitzen: no abús, abús compatible (no hi ha indicis fefaents d'abús però no es pot assegurar que aquest no s'hagi produït en aparèixer alguna dada discordant), abús molt probable i abús segur o contacte sexual segur. Les dues darreres, que es compten com a casos provats d'agressió, tan sols representen un terç del total d'infants i joves que veuen a la unitat. El coordinador del servei, Lluís Comas, afirma que és complicat diagnosticar un «no abús» però que existeixen diversos paràmetres que els evoquen a comprovar la inexistència d'un abús.

Quines són les causes d'aquest augment? Segons Comas, sobretot per dos factors: situacions de disputes familiars i casos en què un dels progenitors va ser víctima d'abusos durant la seva infància i projecta els seus temors en els fills. Les eines amb les quals compten a la unitat per afrontar tots els casos, i descartar els falsos, són una mescla entre el treball en equip i l'experiència acumulada (no en va per les seves consultes han passat uns 2.000 casos, amb una mitjana d'uns 200 a l'any). Un dels punts més importants és el moment de l'entrevista amb el menor implicat, ja que en poques ocasions hi ha indicis físics que siguin concloents pel tipus d'abús (les penetracions no són habituals).

El doctor Comas distingeix dues vies per comunicar-se amb els pacients, que depenen de l'edat del menor. Amb els adolescents i preadolescents es pot mantenir una conversa més de tu a tu en què la confiança entre el metge i el pacient és bàsica per conèixer el que ha succeït i a partir d'aquí s'intenta que el menor se sinceri i sigui capaç de narrar la cronologia dels fets. Amb els més petits, primer es treballa en entendre de quina manera expressa la criatura els conceptes de bo i dolent per provar de conèixer si, a través de les seves reaccions, ha patit un mal tràngol. «Tots els informes són consensuats entre tots els professionals que formem la unitat i després d'un treball intens d'uns tres mesos de durada.» Un cop finalitzada la seva tasca, es remet el resultat a totes les parts interessades com són el jutjat, la fiscalia de menors, els serveis socials, el pediatra de referència del menor i la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA).