Després de més de tres dècades d'ocupació marroquina, setze anys dels quals en guerra i setze anys més esperant la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, la solució del conflicte del Sàhara Occidental no sembla pròxima.

Arran de la Marxa Verda del rei Hassan II, el 1975 l'Estat espanyol va abandonar la seva darrera colònia a l'Àfrica a mans del Marroc i Mauritània. Desenes de milers de sahrauís van haver de fugir de les seves terres i es van instal·lar en campaments de refugiats a la regió algeriana de Tinduf, un terreny desèrtic en el qual a l'estiu s'arriba als 50 graus, i on encara sobreviuen. Els que tenien edat i condicions per portar armes es van quedar per defensar les seves terres i van crear el Front Polisario, que actualment controla la part del Sàhara Occidental prop de les fronteres amb Algèria i Mauritània, a l'est del mur defensiu –conegut com a berm – establert per l'exèrcit marroquí al llarg de 2.500 quilòmetres. El Marroc té sota el seu domini les zones costaneres i l'anomenat triangle útil , entre El-Aaiún, Smara i les riques reserves de fosfats de Boucraa. La gran resistència sahrauí va fer que Mauritània renunciés a les seves pretensions, però el Marroc no va desistir, gràcies principalment al suport dels Estats Units i el fet que la ideologia del Front Polisario, basada en el socialisme, no ha despertat mai gaires simpaties a la comunitat internacional.

La guerra va continuar fins que el 1991 la mediació de l'ONU va aconseguir que les dues parts acceptessin un alto el foc, un pla de conciliació i el desplegament de tropes de pau de l'ONU (Minurso). La solució ha passat per diverses propostes que sempre han estat rebutjades per una o altra banda.

El 2003, James Baker, enviat especial de l'ONU per al Sàhara, va presentar el pla Baker, que oferia que el Sàhara celebrés eleccions autonòmiques en el termini d'un any i després, en un màxim de cinc anys, es fes el referèndum d'autodeterminació. Els EUA, França i la Gran Bretanya donen suport a aquesta proposta, però no satisfà cap de les dues parts en conflicte. L'Estat espanyol, que sempre havia donat suport al referèndum, s'ha anat acostant al pla Baker.

El Marroc es nega rotundament a la independència i el rei Muhammad VI està disposat, com a màxim, a convertir el territori en una regió autònoma. Els recursos naturals de la zona –petroli, gas, fosfats i pesca– són massa abundants per renunciar a controlar-los i administrar-los.

La República Democràtica Àrab Sahrauí, reconeguda per setanta països, només accepta la convocatòria del referèndum. El Marroc es cura en salut i des de l'inici del conflicte ha anat enviant a aquest territori més de 200.000 marroquins perquè puguin participar en la consulta en cas que se celebri i capgirar els resultats.

Després de set anys sense cap reunió, el Marroc i el Front Polisario van celebrar dues tandes de negociacions, al juny i a l'agost, sense que cap de les dues parts canviés la seva posició. La tercera tindrà lloc al desembre, però res fa pensar que el Marroc deixarà als sahrauís decidir sobre el seu país.