Qualsevol activitat humana mantinguda durant molt temps pot convertir-se en tradició en èpoques futures. La pregunta que em faig en aquest moment és: són bones totes les tradicions? La resposta no és difícil: de tradicions en tenim de bones i de dolentes. Les bones podríem dir que són les que mostren una faceta de l'home digna de ser conservada com a recordatori d'una època. Per posar un exemple: els castellers representen una de les millors tradicions a Catalunya. És clar que, també, en tenim de dolentes com a qualsevol altre país del món. Llençar un animal des d'un campanar no és una bona tradició. Matar un brau a la mal anomenada «fiesta nacional» és una aberració digna de salvatges, mai d'un ésser civilitzat i cultivat.

Bé, el que ara voldria fer és parlar de la tradició circense. Tothom avui ja sap que el món del circ té una llarga història a la nostra societat. Fins i tot, també, a la xinesa i d'altres. El cas és que excepte el circ xinès, el animals sempre hi han estat presents. Fa segles, els circs permetien conèixer especies animals desconegudes per nosaltres i com que el zoològics, les pel·lícules i la TV no existien, l'espectacle, a banda de divertir-nos, ens transmetia un coneixement de la fauna existent a d'altres latituds. Ara, amb el mitjans actuals, ja no és necessària aquesta forma de coneixement.

El circ representa una activitat tradicional digna de mantenir-se. Una tradició en constant procés evolutiu feta per professionals vàlids i emprenedors que la mantenen viva amb noves acrobàcies i pallassades. Per aquesta raó, creiem que és necessari protegir i fomentar aquest gran espectacle, potenciant la part positiva amb força, reduint, fins i tot eliminant certes –diguem-ne...– connotacions negatives, salvatges, que encara té i manté, les quals representen una ofensa per a la vida animal i, també, per a alguns humans. (Per això, les prohibicions a certes ciutats.)

Sí, sí, ho haig de dir: els animals al circ no fan ni de bon tros un viatge de plaer. He viscut escenes patètiques, on el protagonista sempre ha estat un animal: brutícia, explotació, patiment, estrès, desesperació, tristesa i, en ocasions, fins i tot sedació dels grans felins. Qualsevol veterinari podrà confirmar que els animals, tot i que, evidentment, no poden raonar com fem nosaltres, sí que poden experimentar tot el que estic dient.

Encara recordo el nerviosisme d'un gran búfal de la sabana, magnífic exemplar, que a corre-cuita el portaven a la pista. Aquest animal va relliscar i va caure a terra tot seguit. A conseqüència d'aquesta caiguda, un ferro punyent, una mena de tensor de la carpa, li va entrar als budells. Quan es va aixecar, els budells li sortien del ventre. El que va venir després és fàcil d'endevinar. «Qui té una pistola?» És clar que va ser un accident. Un accident que mai no hauria passat si el pobre animal no hagués viscut al circ. I aquell cas de l'orangutan que va fugir d'un altre circ europeu? Un orangutan, «molt violent» segons els entesos. Aquesta violència desenfrenada, no és l'expressió final i desesperada d'un animal molt semblant a l'ésser humà? No faríem nosaltres el mateix, lluitar o fugir, davant del sofriment causat per l'entorn? Certament, qualsevol persona o animal que es trobi bé al lloc on viu no fugirà mai.

Els animals intueixen perfectament les seves necessitats bàsiques, encara que hagin nascut en captivitat. Cóm és possible viure en un espai diminut, apartat del seu hàbitat natural, amb la interrelació natural perduda?

En aquesta situació, què donen els animals de circ a l'empresari? Ingressos de taquilla. I, què els dóna l'empresari a canvi? Bé, qualsevol de nosaltres ho pot comprovar molt fàcilment anant a un circ itinerant i visitant l'espai destinat als animals. En aquest cas, sobren les paraules.

«La professió, a favor d'una regulació i en contra de les prohibicions», aquest títol va aparèixer en un escrit anterior al Presència del 10 d'agost. Doncs bé, què és el que podem regular? El nombre d'animals? La presència d'un veterinari permanent al circ? L'espai destinat a cada animal? L'alimentació? La seguretat? Podríem anant afegint més i més text i normativa a la regulació. Malgrat tot, el que no es podrà regular mai és que la vida animal, sobretot la salvatge, necessita un espai concret, una mena d'ecosistema on pugui actuar i interactuar amb d'altres animals, fins i tot amb vegetals i, això, tothom sap que no es pot trobar en un circ. Almenys en el circ tradicional que tots coneixem. En síntesi, segons la meva opinió, els punts positius per mantenir els animals al circ serien bàsicament tres:

Qüestions ètiques a banda, a quasi bé tots ens agrada veure animals que habitualment no poden contemplar-se fent «numerets de circ».

És una tradició força consolidada durant molts i molts anys.

Dóna cert benefici econòmic a l'empresari.

Els punts negatius serien:

La vida que porten els animals al circ és absolutament antinatural.

L'espai habilitat per a cada animal és, sempre, molt reduït, la qual cosa engendra brutícia, patiment i estrès. En certes ocasions, l'animal pot torna-se violent i pot intentar fugir amb el perill que això implica per a les persones.

La percepció del territori desapareix totalment. Per exemple, un animal com el rinoceront, que té molt desenvolupada aquesta sensació, en un circ és com un ésser humà sense llar.

La interrelació entre els animals de la mateixa espècie i/o animals i natura és molt reduïda o pràcticament nul·la.

Per aquestes raons, creiem que és necessari defensar els drets legítims que tot ésser viu té, simplement, pel mateix acte de viure. És possible fer un mica de justícia envers els nostres companys a la Terra? O és que els humans, som més animals que ells? O haurem de cridar amb molta més força: qui parla en nom dels animals?