Cansats de veure que es repeteixen, una i altra vegada, vells clixés, velles maneres d'entendre l'art antiquades en els temps que corren, aquests dies tenim una bona oportunitat d'assistir a una lectura contemporània de la creació artística connectada amb la tradició. L'artista Segimon Vilarasau ens ofereix aquesta oportunitat amb una obra que, volgudament surrealista, ofereix una mirada crítica amb el món i, en concret, amb la destrucció del paisatge. L'obra de Vilarasau es desplega amb diversitat: consta de pintura, escultura, fotografia, dibuix, vídeo i instal·lació, tot i que cal entendre-la com un tot indivisible. L'exposició, doncs, està plantejada com un recorregut, pas a pas, per un bosc, un bosc amenaçat, que perd vida. Vilarasau ens convida a reflexionar-hi amb instal·lacions i escultures construïdes amb troncs i branques que han crescut amb formes estranyes, desafiant l'adversitat (...humana); ens convida a reflexionar-hi amb fotografies intencionadament poc artístiques, lluny d'una estètica idíl·lica i bucòlica; o amb pintures inquietants de llargues ombres d'arbres... De totes, ens quedem amb una intervenció sobre un quadre d'un paisatge, tronat, d'un autor anònim, una intervenció en clau de collage que ens adverteix, amb un cinisme molt fresc, del perill que els nostres paisatges es converteixin en alienígenes entorns.