La República, especialment durant el bienni progressista i els anys revolucionaris, va jugar fort la carta de l'educació: més escoles, més i millors mestres, més pressupost, noves metodologies participatives, més cultura cívica, etc.

Per dur endavant aquesta política el govern va tenir des del primer moment la col·laboració entusiasta i directa de molts mestres. L'Antònia Adroher va ser una d'aquestes mestres que, a més, en el seu moment va tenir responsabilitats municipals estretament lligades al camp escolar a la ciutat de Girona. Quan ens trobàvem, em parlava de l'escola i de la feina durant els anys republicans amb un entusiasme i un convenciment contagiós.

La il·lusió per fer una societat més justa mitjançant l'educació i un treball ben fet a l'escola havien augmentat durant l'exili. En retornar ho explicava allà on la convidaven. Una bona part de l'alumnat de la història de l'educació de la UdG ha tingut la sort d'escoltar-la directament. I ella amb la seva paraula, la seva rialla i el seu testimoni, engrescava, encomanava il·lusió per fer i ser mestra perquè estimava la feina i els infants, dues condicions indispensables per a una bona ensenyant. Estic segur que l'alumnat recorda molt més el seu testimoni que no pas el que nosaltres, els professors, hàgim pogut explicar. També gràcies a ella, fa una colla d'anys, vaig començar a investigar sobre els mestres que havien anat a l'exili i dels quals llavors ningú no en parlava. Eren invisibles. Havien hagut de marxar del país i no existien per a nosaltres. El règim, a més d'exercir la seva brutal repressió contra ells, s'esforçava també a esborrar la seva memòria. A partir del seu contacte, ja fa temps, hem pogut recuperar la història d'un col·lectiu que va fer molt per l'educació a casa nostra. Moltes gràcies, Antònia. Has marxat, però el teu testimoni queda viu entre les noves generacions que poden gaudir dels drets i el benestar que persones compromeses com tu –i el teu company Carmel Rosa– vàreu defensar en moments molt convulsos de la nostra història.