Que ciutadà ve de la paraula civis (que vol dir ‘ciutat') ho he sabut des de sempre. Pràcticament des que vaig entrar al seminari (als dotze anys). Durant els cinc primers cursos l'assignatura estel·lar era –indiscutiblement– el llatí. Dues hores al dia: una al matí i l'altra a la tarda. Vam aprendre moltes paraules. El llatí és la mare de totes les llengües. Les romàniques, és clar. Però no vam aprendre l'altre virtut que s'atribueix al llatí: pensar correctament. La sintaxi, segons diuen, és tan perfecta que actua com un arquitecte. Estructura el cervell i ordena els pensaments. Sempre que el cervell acostumi a pensar, evidentment; si no ha adquirit aquest hàbit, el cervell no hi pinta res. Era el meu cas i el de molts. Com que els superiors eren «superiors» en tot, ja s'encarregaven de pensar per nosaltres. Una feina menys. És ara que m'adono de la importància d'aquesta paraula. És ara que em sento ciutadà d'un estat de dret. He après a valorar els meus drets, a complir els meus deures i fins i tot a compartir els lleures. I estic convençut que això és el primer que cal esperar d'una persona de bé. I si aquesta persona és capellà, encara hi està més obligada. En primer lloc perquè se suposa que el seu referent és Jesús. I Jesús, en la paràbola del «bon samarità», va lloar el civisme d'aquell home (que no era sacerdot, ni levita, ni fariseu, ni escriba) com el màxim exponent del que Ell entenia per conducta «religiosa» agradable als ulls de Déu. A Déu se l'estima estimant el proïsme. I la primera forma d'estimar és ser solidari. Aquell samarità va ser –sense ser-ne conscient– el primer cristià.

D'altra banda (és a dir: en segon lloc), si la feina del capellà és ensenyar el camí del cel, abans hem d'aprendre a caminar per la terra. Això ja ens ho deien aleshores. Però com un acudit. En el context de l'assignatura d'urbanitat, que era l'assignatura que estudiàvem per aprendre a ser educats. La urbanitat ens faria –deien– un gran servei el dia de demà (quan fóssim capellans), perquè ens permetria estar a l'altura de les persones benestants (que són les que tenen diners i per això estan bé i saben quedar bé, és a dir: són persones «educades») En aquest context apareixia –inevitablement– l'acudit: Quin ridícul, no? Quedar malament davant les persones de bé...! Com els podíem ensenyar el camí del cel si no sabíem (per exemple) cedir el pas a les senyores o desconeixíem que el que va per la seva dreta sempre té preferència? I a més a més és veritat. La dreta sempre té preferència a l'Església (i viceversa) La urbanitat no ens ensenyà a ser ciutadans sinó a ser «educats» com els que viuen a ciutat. El seminari de Girona era sobretot rural. Es nodria dels escolanets parroquials. Parròquies majorment de pagès, sense gaire recursos ni material escolar, i sense gaire «educació» com si diguéssim. No és que fóssim pròpiament uns «mal educats», sinó que –per ser exactes– estàvem per polir. Un cop polits seríem com els de ciutat; seríem, per tant, «ciutadans». Però compte! Ja he dit al començament que ciutadà ve de civis, que vol dir ‘ciutat'. I les ciutats, ai!, eren (no sé si encara ho són) antres de perversió. Guimerà ja ens ho havia advertit mig segle abans a Terra baixa, la seva peça teatral més popular. O sigui que (si no ho entenia malament) dels de ciutat havíem d'aprendre urbanitat, però no res més. Perquè, en termes generals, no eren gaire de fiar. Mentre que la gent de poble (per regla general) érem gent bona. I, a més a més, sana. Ves quina sort! Una sort que la realitat, sempre tossuda, s'encarregaria de desmentir. Les masies de pagès, a partir del boom turístic, van quedar buides. I els artistes de ciutat s'apressaren a comprar-les. Tots cap a l'Empordà! La plana riallera per excel·lència va acollir el sempre rialler Terenci Moix. I pobles silenciosos com Ultramort van acollir poetes com Jaime Gil de Biedma, i a tants altres que del silenci en sabien fer paraula (com deia una de les moltes cançons de Raimon).

I si abans es deia que «si vols pecar amb llibertat, vés a ciutat», després es va dir que el millor indret era Lloret (que també acaba en vers). És així com aquesta petita vila marinera, que cada any celebra la processó marítima de sa Relíquia, coneguda popularment com l'aplec del Samorra, es convertí en la Sodoma i Gomorra de l'època franquista. Per primera vegada en la seva història, Lloret de Mar, que en el segle XVIII s'alliberà de la baronia del capítol de Girona, encetava un nou capítol de la seva història, del qual no ha aconseguit encara alliberar-se. Un capítol d'alegries econòmiques (no debades Lloret de Mar té un santuari dedicat a la Mare de Déu de les Alegries) i de mals que costen d'eradicar, com el bullici nocturn i altres eufòries, malgrat que l'Ajuntament fa tot el que pot i malgrat que Lloret té excepcionalment una platja capaç de guarir qualsevol ressaca. Em refereixo al Treumal (el nom ja ho diu tot).

Vull dir que en aquest món, amb permís del papa Ratzinger, tot és molt relatiu. Unes coses comencen bé i acaben malament i altres al revés: comencen malament i acaben bé. Entre aquestes últimes hi ha la paraula ciutadà. Anys enrere no es podia pronunciar sense sentir esgarrifances.

Parlar de ciutadans era esmentar la guillotina. A mi em feia pensar en la novel·la de Gertrud von Le Fort L'última del cadafal, de la qual va sortir el magnífic Diàleg de carmelites, de Georges Bernanos, que el gran Ingmar Bergman (que ha mort fa poc) va saber portar al cinema amb aquella genialitat que només ell posseïa per trasbalsar els esperits. Fins al dia que Tarradellas, sortint del no res, va aparèixer al balcó del Palau de la Generalitat com si fos la Verge de Lourdes, anunciant (urbi et orbi) el famós «Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí!», no vaig saber que aquesta paraula m'incloïa a mi en el seu cercle lluminós. Mentrestant, a la Girona dels carrers estrets, desconeixia l'amplitud de l'únic camí on tothom té els mateixos drets: la ciutadania. O si es vol: el carrer dels ciutadans. No només de Girona sinó del món sencer. Som –per dret– ciutadans del món.