Els discursos d'ahir de Jordi Pujol i Pasqual Maragall reivindicant que Catalunya està per sobre de cotilles constitucionals, les reivindicacions de plataformes sobiranistes que apareixen com bolets reivindicant el dret de decidir, el referèndum que planteja ERC i el debat sense límit –encara que defensant la validesa de l'Estatut– obert per CDC, superen un president que s'ha quedat sense fets –o amb fets que no ajuden com ara les infraestructures– i a qui costa trobar paraules que liderin un sentiment de greuge que almenys en bona part s'ha apropiat de la ciutadania. Quan Pujol era president, tenia l'habilitat per fer creure a Madrid que tenia sentit d'Estat i, alhora, desactivar una ERC que tenia menys força amb un discurs sobiranista fent creure que era més independentista que ningú. Maragall no es va veure superat pels partits nacionalistes perquè remava en la direcció de l'Estatut i tenia ERC dins del govern. Però Montilla, que ahir va donar la medalla d'or de la Generalitat i es va voler posar en el seu deixant, s'ha trobat amb el problema que el PSOE, amb qui el PSC està federat i comparteix grup a Madrid, bombardeja el camí que traça l'Estatut i que és el sostre realista que el President s'ha fixat i que només comparteix ja amb ICV. La falta de lideratge en el discurs de Montilla i el malestar amb l'Estat provoca una reacció en el món catalanista que supera per elevació l'acord de les Corts espanyoles i és aprofitat per CiU per desgastar el President. Montilla es va trobar ahir, fins i tot, que Pujol i Maragall li van reclamar que lideri l'«ambició» del país, va dir l'expresident convergent, i que «de tant en tant convé que la rauxa, ni que sigui la rauxa calculada, s'imposi a la parsimònia sistemàtica», va reblar l'imaginatiu expresident socialista.

Per Pujol i Maragall, l'ambició va més enllà del mateix Estatut que va costar anys de negociacions i on no veuen reconeguda la identitat nacional. «No és Catalunya la que s'ha d'adaptar a la Constitució, sinó la Constitució, la que sigui, a Catalunya, va dir Pujol», que va alertar dels intents d'harmonització de l'Estat, malgrat que va reivindicar que mai es podrà reduir a un mínim comú denominador una institució com és la Generalitat que té un president afusellat només pel fet de ser-ho. La insatisfacció de Maragall amb el reconeixement de Catalunya en el preàmbul de l'Estatut i de manera alambinada, és conegut de sobres. Ahir va insistir que, amb paciència, Espanya i Europa reconeixeran que Catalunya és una nació i que hi haurà una «eclosió» de nacions sense Estat. Montilla, ambigu, va dir que Catalunya serà el que els catalans vulguin.

Que ERC ha donat per enterrada la via estatutària i fins i tot federalista tampoc és cap sorpresa i, també influenciats per la lluita interna que porta a una escalada d'ambició, com a mínim verbal, Josep-Lluís Carod-Rovira ha proposat un referèndum de dret a decidir pel 2014 o «en un termini sensat», com va dir ahir, i Joan Puigcercós va reiterar que o hi ha submissió a Espanya o hi ha independència seguint la via escocesa, sobretot pel que fa que sindicats i patronal s'afegeixin al projecte. La tradicional manifestació d'ERC va tenir la virtualitat que va unir els crítics, que estan quedant desactivats pels discursos dels líders, sota la mateixa pancarta. Des de CiU, al voltant i dins de la qual creixen les veus que aposten per la independència, Artur Mas va insistir en un front comú catalanista, mentre Duran i Lleida, des de Xile, on participa al III Fòrum Parlamentari Iberoamericà, sempre un contrapunt, va demanar unitat «des del respecte a la diversitat». Al voltant de CiU i ERC han aparegut plataformes sobiranistes que ahir es van tornar a fer sentir i, a falta de qui ho canalitzi encara políticament, Òmnium Cultural proposa reunir-les amb l'objectiu de trobar «elements de confluència». I al Fossar de les Moreres, l'esquerra independentista extraparlamentària i algunes d'aquestes plataformes van fer els discursos més reivindicatius, inclòs l'actor Joel Joan, que va fer seves les paraules de l'homenatjat Lluís Maria Xirinacs en què es deia «amic d'ETA».

Per la resta, la Diada va transcórrer sense incidents al marge de la xiulada indiscriminada amb més o menys intensitat a l'ofrena dels polítics al monument a Rafael Casanova malgrat el temor que hi havia que el PP instrumentalitzés una hipotètica pluja d'ous. Ciutadans va ser l'únic partit que no va rebre xiulets, perquè consideren que els fets del 1714 són una tergiversació històrica i que els catalans no van perdre les llibertats civils, sinó els poderosos els seus privilegis. I el nou emplaçament de l'acte institucional va permetre un augment de públic de fins a 20.000 persones al parc de la Ciutadella.