A l'estiu, algunes vegades el Pep Costurero havia passat per casa, a entrada de fosc, amb una galleda plena de peix de riu. «Baixa una plàtera», deia, i l'omplia de peix fresc acabat de pescar. A casa la padrina arrufava el nas, deien que pescat i fregit es podia menjar, però tampoc no n'érem entusiastes. El Pep havia parat el tremany, una mena de xarxa que es posava d'una banda a l'altra de riu. Des de més amunt, es llençaven pedres, es batia l'aigua per espantar els peixos que fugint del rebombori riu avall quedaven enganxats a la xarxa. El sistema, molt eficaç, estava prohibit i la Guàrdia Civil et requisava el tremany si t'enganxava in fraganti. Però pots comptar les ganes que tenien d'anar pel riu Gaià a aquelles hores, si pensem a més a més que la vigilància a Vila-rodona la cobrien amb bicicleta els civils del quarter del Pont d'Armentera.

La canalla també anava a pescar. S'havia de tenir una canya adient i lligar-hi al capdamunt el fil de baba transparent amb l'ham que compràvem a ca la Serafina. Calia anar pels recs de les hortes a buscar cucs que es guardaven com un fastigós tresor en una llauna de conserves. Els cucs enganxats a l'ham eren l'esquer que mossegaven els peixos que un cop pescats s'enfilaven amb un jonc, com si fos un forc d'alls. Qui en podia portar un bon rastre a més de feliç era ben considerat. Malgrat aquestes pràctiques de peix se'n veia pertot arreu, abundava que feia goig.

A hores d'ara ningú va al riu a pescar, almenys per aquests verals. L'aigua en un estiu sec com el d'enguany hi baixa escassa i a la vora del poble, havent rebut les clavegueres, és de dubtosa i pudent qualitat, per dir-ho finament. Un color indefinit, grisós, domina l'aigua terbolenca que amaga el fons del riu. Tot i que se'n veu algun, de peix, tinc la sensació que la seva població no s'ha recuperat del tot de la terrible mortaldat del juliol de 1992. I és clar, vés a saber quina mena substàncies s'han integrat en els seus organismes. Qualsevol en menja!

El Gaià deu ser un dels rius més desgraciats, més oblidats del nostre territori. Llevat de Santa Coloma de Queralt, els pobles que hi aboquen les aigües residuals ho fan lliurement sense cap mena de depuració. Mai s'hi ha patit. Com que la llei diu que «bàsicament» s'han de construir depuradores a les poblacions més grans de 2.000 habitants, i cap hi arriba, bàsicament no ens treu pas la son. Al capdavall un aiguat d'estiu o de tardor s'endurà tota la porqueria riu avall. El Gaià no és un riu que sigui notícia perquè s'hagi recuperat la seva qualitat d'aigua, com de tant en tant sortosament ens diuen que ha passat a d'altres rius –recentment el Congost per exemple– de zones fortament industrialitzades. Entre pobles la mateixa vegetació en part depura l'aigua. El Gaià és notícia periòdica per les reivindicacions del sector del Baix Gaià, les que per vergonya de tothom encara demanen aigua, perquè sense aigua un riu ja no és riu i sense aigua els peixos no hi poden viure.

En aquest país és summament fàcil acusar de franquistes actuacions que ens recorden la dictadura, es fàcil demanar que es llevin els símbols gràfics que encara resten entre nosaltres, escandalitzar-nos perquè a bona part de l'Espanya «nacional» encara hi són ben visibles. Malgrat la llei ho ordeni, no ho és tant posar remei a barrabassades com les d'estroncar un riu. En no remeiar aquest fet els responsables de fer-ho perpetuen el franquisme. En beure's tota l'aigua del Gaià, cada dia a la industria petroquímica s'entona el Cara al sol.