dimecres, 12 de setembre de 2007
> Les gavines
la galeria
JOAN DOMÈNECH MONER.
La bona amiga Anna Maria Agustí i Flores, lloretenca d'adopció, coneguda popularment per Nina, canta amb la seva simpatia i gràcia habituals aquella havanera que porta per títol La gavina («Oh, gavina voladora…»). Una llarga llista de lletraferits s'han inspirat, també, en les gavines per a tot tipus de creacions literàries. Sense anar més lluny del meu voltant, la poetessa Isabel Coll Domènech acaba un poema amb aquesta estrofa: «Símbol ets de pau i vida,/ i del vaixell guia i nord,/ qui així escriu la seva crida/ fa volar vers ton record.» Vistes a distància, les gavines poden inspirar pau, efectivament. Ara, de prop, res de res. L'any passat n'hi va haver una que va fer el niu al teulat de casa. La meva néta de cinc anys es delia per veure-la, des del terrat, però l'au, temorosa, ens escridassava amenaçadorament. Vaig començar a tirar-li pa. Cada vegada baixava més a prop a agafar-lo. Un dia gairebé me'l va prendre dels dits. Em pensava que ja l'havia civilitzada, però al moment més imprevist va saltar en picat sobre el meu cap i em va marcar un bon cop de bec. Ara tenim un piló de gavines que freqüenten el braç d'una grua instal·lada en un solar del davant de casa. Els seus excrements entapissen diàriament carrers i terrats, malgrat l'esforç de la brigada municipal. Tot està nevat. Ens ha marxat el romanticisme. Ja no estem per havaneres ni poesies al·lusives. En tot cas sortim amb paraigua i donem gràcies a Déu perquè les vaques no volen.
|
