Per fer content a tothom, Catalunya ho té tot duplicat, i el dia 11 de setembre, el de la Diada, es nota més. Hi ha un Rafael Casanova a Barcelona perquè els més nacionalistes xiulin a tothom que sigui menys nacionalista que ells i n'hi ha un altre a Sant Boi perquè els treballadors de les indústries del Baix Llobregat xiulin el PSC i ICV, uns partits que si es van inventar aquest Rafael Casanova va ser precisament perquè no els xiulessin. Hi ha el Fossar de les Moreres, on Joel Joan hi evoca Xirinacs, i hi ha la cascada del parc de la Ciutadella, on ahir es va celebrar l'acte oficial del dia nacional de Catalunya.

En aquest acte oficial, tot també va estar duplicat, tret de la gran soprano Rosa Mateu, que és irrepetible. Hi va haver dos himnes: Els segadors, per fer feliç ERC i CiU, i el Cant de la senyera, per satisfer el PSC i ICV. Hi va haver dos cantants populars: la Maria del Mar Bonet, que va cantar en català, i Miguel Poveda, que va cantar en castellà, El català de la Maria del Mar i el castellà de Poveda es van entortolligar en un emocionant i modern mestissatge com el català de Montilla s'entortolliga amb el castellà del mateix Montilla, com l'heura s'entortolliga amb la parra i la parra amb el pal que l'aguanta. Carod, a distància, observava.

Després, al final, quan la cerimònia es va haver acabat i les autoritats van haver sortit de l'encarcarament, vam saber que per un cantó hi havia la casa del catalanisme i per l'altre hi havia la causa del catalanisme. La casa la defensava Mas. La causa la defensava Montilla. Havíem entrat al parc amb la refundació del catalanisme per una banda i amb el referèndum del 2014 per un altra i vam sortir amb el principi de causalitat.

EL TERCER HOME ÉS MONTILLA
La festa es va acabar a la tarda amb la imposició de la medalla d'or de la Generalitat als dos últims presidents de la institució, Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Una medalla per fer content CiU, l'altra medalla per fer content el tripartit, la casa i la causa comunes, i totes dues per donar satisfacció al tercer home. No hi ha dos sense tres, diuen en castellà, i el número tres és José Montilla. Els assessors del President, aquests que tot el dia entren i surten del seu despatx rumiant quina una en faran per millorar la imatge de la primera autoritat de Catalunya, van aconseguir ahir que José Montilla s'assegués entre els seus mítics successors i fer-s'hi una fotografia que ha de donar la volta al món.

ESPECTACLE MUSICAL
La cerimònia del parc de Ciutadella va ser un correcte espectacle musical. Els cors, l'orquestra i els cantants van sonar bé i els Mossos d'Esquadra van desfilar no amb gran marcialitat –han d'aixecar més la barbeta– però amb bona coreografia. El que no s'acaba d'entendre és per quin motiu, si d'un espectacle musical es tracta, les autoritats i el públic s'han de mantenir drets i el president de la Generalitat en posició de ferms tota l'estona. Com que el govern ha aconseguit llevar d'aquest acte qualsevol reminiscència política o reivindicativa, com que l'11 de setembre del 1714 és una nebulosa llunyana i el herois d'aquell dia uns ectoplasmes dels quals no es recorda ningú, com que no s'hi crida ni un trist «Visca Catalunya» que alegri els cors, més valdria prendre una decisió valenta i posar cadires i vendre-hi gelats.

La gent, que és voluntariosa i agraïda, va a l'espectacle en massa. Però com que demana més emocions perquè l'Onze de Setembre, digui el govern, no és un dia qualsevol, després de l'espectacle va al Fossar de les Moreres, on continua la sessió doble amb molt més tremp i nervi.

MÉS AMBICIÓ NACIONAL
Pujol i Maragall, que són més llestos que ningú i que cap assessor presidencial, van veure d'una hora lluny les intencions de Montilla donant-los la medalla i es van despenjar amb uns discursos de gran ambició nacional –Maragall va arribar a abonar la tesi de totes les plataformes sobiranistes comparant Catalunya amb Escòcia– que Montilla no s'esperava ni va poder atrapar.