El 10 de setembre de 1977, l'Ajuntament de Tarragona retornava el nom de Rafael Casanova a la nomenclatura urbana amb la inauguració del passeig marítim entre l'actual Via Augusta i la platja de l'Arrabassada. L'Ajuntament encara estava dirigit per l'últim alcalde predemocràtic, Esteve Banús Fernández, cap visible d'un govern que el mateix dia, a la nit, a l'hora de la manifestació convocada a cuita-corrents com a preludi de la mobilització prevista pel dia 11 a Barcelona per reclamar les llibertats del país, va decidir que no calia penjar la senyera a l'edifici consistorial, a la plaça de la Font. El clam de les 6.000 persones que segons els diaris de l'època s'hi van aplegar va encoratjar Joan Miquel Nadal, el que seria alcalde entre 1989 i el 2007 i aleshores era membre del Pacte Democràtic, que va pujar a molt de pressa les escales de l'ajuntament amb una bandera catalana a les mans: «Ansiós de posar-la en el pal corresponent, desig que va complir, després d'embolicar-se mil cops amb les cordes, entre les aclamacions i els crits de ‘consistori dimissió'». Aquesta era la crònica del periodista tarragoní Frederic Porta publicada en el Diario Español. «Van ser moments del tot emocionants», es limita a recordar ara l'exalcalde convergent.

La manifestació havia sortit del Balcó del Mediterrani i alguns testimonis expliquen que es va anar nodrint, de manera anàrquica, de la gent que anava pel carrer. Els Xiquets de Tarragona havien descarregat un quatre de set i havien lligat dues torres de quatre amb una senyera. Diputats i senadors dels partits d'esquerra, entre els quals hi havia Josep Solé Subirà, del PSUC, o el tortosí Subirats Piñana, i una gran pancarta que demanava l'«Estatut d'Autonomia», encapçalaven la marxa, que va avançar per la rambla Vella i el Portalet i, segons les cròniques, va arribar fins a l'edifici consistorial amb la plaça de la Font a fosques: «Una errada monumental de l'Ajuntament». Com l'absència de la senyera, la qual cosa va fer que Els Segadors i els crits en favor del restabliment de les institucions catalanes fossin puntualment substituïdes per les crítiques al govern municipal. Això sí, els manifestants van fer entrega a l'alcalde de les firmes de suport a les reivindicacions de l'Assemblea de Catalunya, que havia convocat la manifestació de Barcelona.

A la capital catalana, l'endemà, hi van assistir milers de ciutadans de les comarques tarragonines. Alguns, diuen, s'havien reservat la nit abans per poder anar a Barcelona amb la veu neta. «L'autopista va quedar petita», recorda el dirigent l'exconseller i actual delegat del govern al Camp, Xavier Sabaté, que va ser un dels que va fer el trajecte. Molta gent feia autoestop i en la major part dels casos trobaven un forat en algun cotxe. Salvador Grau, simpatitzant d'ERC, ho explica amb pèls i senyals: «Anava l'autopista plena de banderes catalanes; fins i tot un motorista de la Guàrdia Civil en va agafar una per fer-la onejar i es veu que després el van fer plegar». Grau, barceloní de naixement i tarragoní d'adopció, és el testimoni de la il·lusió d'aquell desplaçament massiu: «Era com si anéssim a una final de futbol». «Vam esgotar les bateries de tant de fer anar el clàxon», afegeix. Grau recorda que, després d'aparcar el Seat 1.400, va baixar el passeig de Gràcia a peu amb la família: «La multitud baixava tan espessa que em feia patir per la canalla». Però aquest era l'únic motiu de patiment: «No hi havia els grisos al darrere; va ser el primer cop de moltes coses». Hores abans, Tarragona, en un rampell indigne de la ciutat de capellans, militars i funcionaris amb què se l'etiquetava, havia escenificat tan sols l'anunci de l'esclat definitiu d'aquell Onze de Setembre de 1977.