«No sé pas què devíem pensar. Amb allò típic que a Girona ningú no ens ha d'ensenyar res, vam fer l'acte a la mateixa hora que a Barcelona», ha reconegut en més d'una ocasió Jaume Sobrequés, exsenador de l'Entesa dels Catalans, exdiputat al Parlament, director del Museu d'Història de Catalunya i gironí de tota la vida. No obstant això, ha defensat el valor enorme de pedagogia política de la manifestació dels deu mil: «Girona és molt Girona i sempre ha tingut una especificitat. Va ser un gran encert perquè la societat gironina, conservadora i de dretes s'adonés que el que llavors estava en joc políticament no era una broma.»

Jaume Sobrequés va ser autor d'un dels dos discursos pronunciats a Girona per cloure l'acte reivindicativofestiu. Salvador Sunyer, lector de l'altre discurs, recorda l'esperit unitari, el consens. «El missatge d'aquell dia era consensuat. Ara només es consensua abaixar el barret i callar», exposa amb desil·lusió i molt d'esperit crític Salvador Sunyer.

Sobrequés i Sunyer no van ser elegits perquè encarnessin un l'esperit de Girona i l'altre el de Salt. Ho van ser perquè ells dos van ser els senadors gironins que havien obtingut més vots en els comicis del 15 de juny. Els altres dos senadors, Pere Portabella, també de l'Entesa, i Francesc Ferrer, pel Pacte Democràtic (CDC, EDC i PSC-r) van anar a la manifestació de Barcelona.

Sunyer veu avui impossible el consens, tot i que, com Sobrequés, veu necessari una diada reivindicativa amb un objectiu únic: sortir del desencís i de l'atzucac actual del país. Potser per això, tots dos creuen que no s'hauria d'haver perdut mai l'esperit reivindicatiu.

El 1977 el consens era enorme entre les forces convocants: OCE-BR, PTE, ORT, PSUC, CCOO, UGT, PSOE, PSC-C, PSC-R, CDC, ERC, UDC. Pels carrers de Girona, com a Barcelona, la manifestació va destacar pel caire familiar que va adquirir ja que molts manifestants van anar-hi amb les criatures, amb cotxets; un fet força anormal en actes reivindicatius d'aleshores, en què les forces de seguretat solien estovar sense miraments. Van preparar un programa atapeït de discursos, sardanes, havaneres, poemes i accions artístiques. Tot a la plaça de Catalunya. Després de cantar Els segadors, es va engegar la manifestació per Pompeu Fabra, l'Hospital i la Gran Via, fins al Govern Civil on van lliurar el manifest al governador José Mesa Parra, que els va rebre, els va deixar sortir al balcó i saludar els manifestants. I tots plegats van tornar a la plaça de Catalunya.