La commemoració de la pèrdua de les llibertats nacionals s'ha fet especialment intensa en un any, com aquest, en què el debat sobiranista al Principat ha emergit amb força, d'una banda, i en què al País Valencià, de l'altra, s'ha recordat el tercer centenari de la derrota de l'austriacisme en la batalla d'Almansa, preludi de la caiguda d'aquest territori a mans de les tropes de Felip V i de la de Catalunya l'any 1714.

Els freds sentiments i les minses conseqüències que l'aniversari de l'episodi històric ha tingut al sud del riu Sénia contrasten amb el rumb que el debat sobre la qüestió nacional ha pres al nord. Tots dos pobles van córrer la mateixa sort a la primeria del segle XVIII, però un, el valencià, ja en el XXI, s'ha capficat a oblidar i s'ha acomodat en l'amnèsia.

Mentre que al Principat Carod-Rovira proposa la data del 2014 per convocar un referèndum d'autodeterminació i al si de CiU proliferen les plataformes sobiranistes, el País Valencià ha passat de puntetes sobre una efemèride redona: 300 anys complits el 25 d'abril passat. Les instàncies oficials, dominades pel PP, van fer cas omís, deliberadament, d'una data que resultava incòmoda per a fer quadrar el discurs de la dreta, marcat per la deriva espanyolista.

Silenciar el 25 d'Abril –dia que no és festiu al País Valencià–-va ser l'últim acte de la renúncia del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, al seu programa valencianista, que va arrancar en la seua presa de possessió del càrrec (2003), en què va adornar el jurament amb una mà sobre els Furs, els mateixos que va abolir Felip V, introductor de la dinastia borbònica en la monarquia espanyola.

El primer any de l'etapa de Camps es va completar amb la presentació del decàleg d'Ares del Maestrat, un pla de xoc per a potenciar l'ús del català a l'administració valenciana. Però el decàleg va caure en l'oblit i amb ell totes les bones intencions manifestades pel President, especialment a partir de la victòria de Zapatero. Llavors Camps va fer un gir anticatalanista, alimentat amb iniciatives com ara l'oposició a reconèixer la unitat del català en el memoràndum sobre les llengües cooficials, presentat pel govern espanyol a la UE; la interferència en els treballs de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua respecte a la pertinença del valencià al «sistema lingüístic» del català; les generoses subvencions a entitats secessionistes, i l'ordre de tancament dels repetidors de TV3.

Camps no va voler mantenir cap trobada oficial amb Maragall, primer, i amb Montilla, més tard, ni tampoc es va adherir a l'euroregió proposada per Maragall. Aquesta successió de decisions donen coherència a la determinació final del president valencià de deixar córrer el tercer centenari de la desfeta, que va resoldre amb l'organització d'una freda exposició.

Aquell 25 d'abril va vincular-se el destí històric dels dos pobles. La batalla d'Almansa –que, per cert, no forma ni ha format part mai del territori valencià– va tenir el 1707 les mateixes conseqüències que la caiguda de Barcelona el 1714. Es tracta de dos episodis clau en la Guerra de Successió a la península Ibèrica, on la victòria dels borbònics va donar pas a un Estat centralista, contra la concepció federalista que defenien els austriacistes.

Les derrotes es van traduir en els decrets de Nova Planta, unes normes duríssimes que, en la pràctica, van aniquilar jurídicament l'existència com a països dels integrants de la Corona d'Aragó, que, de sobte, van deixar de ser una nació per a convertir-se en simple territori de conquesta.

No hi va haver clemència. Naixia una Espanya que menyspreava i castigava la diferència de la mà d'una dinastia decidida a uniformar políticament i culturalment un Estat modelat a imatge i semblança de Castella.

El 1707, i després el 1714, els Borbons espanyols van introduir una inèdita manera de gestionar la victòria a Europa, un triomf que va desembocar en cruels represàlies –recordem la crema de Xàtiva–, en la producció d'una ingent nòmina d'exiliats –poc investigada fins ara– i en la militarització de l'administració, en la qual alguns experts veuen el germen de la intromissió de l'exèrcit en política, pràctica omnipresent en la història d'Espanya en el XIX i el XX.

D'aquella Guerra de Successió, de terribles conseqüències per als Països Catalans, en queda només el record, més present per a uns que per a d'altres. Per una majoria de valencians, és clar que ha quedat difús. 1707 significa poc per a ells, no res si l'objectiu és propiciar un cert redreçament nacional. La resta, en canvi, la que manté la flama del valencianisme, va estavellar-se al maig contra les urnes. Amb la rotunda victòria del PP, els votants van girar l'esquena al record de 1707. Per rematar-ho, només l'Ajuntament d'Almansa (Castella-la Manxa) se'n va recordar.