La Comissió de Forces Polítiques de Catalunya i l'Assemblea de Catalunya va convocar una manifestació per al diumenge 11 de setembre de 1977 a les cinc de la tarda a Barcelona. Els convocats s'havien de concentrar al passeig de Gràcia, entre la Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. La manifestació havia de baixar el passeig de Gràcia fins a la plaça de Catalunya, per girar cap a la ronda de Sant Pere i arribar al monument de Rafael Casanova, conseller en cap de la Generalitat el 1714.

Aleshores es reivindicaven els tres objectius del lema —Llibertats, amnistia i Estatut d'Autonomia—, però tothom tenia present que l'11 de Setembre del 1714 Barcelona va caure en mans de les tropes borbòniques i, com a conseqüència el Principat de Catalunya, partidari de l'Arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, va perdre tots els seus furs.

La manifestació havia d'acabar just al monument de Rafael Casanova, al tram entre els carrers Bruc i Girona, però la majoria de manifestants no hi van poder arribar, ja que els participants a la manifestació va superar totes les previsions.

La força d'aquella gran Diada va ser tan important que ni la càrrega policial a la plaça de Catalunya, ni les lamentables víctimes mortals a conseqüència dels incidents que es van produir hores després d'acabada la manifestació, no van tacar la seva transcendència històrica.

Per això, la manifestació va ser notícia de primera plana a tots els diaris editats a l'Estat espanyol i als més importants de la premsa internacional. Dels titulars i editorials de la premsa internacional s'observa que des de fora es va considerar que Catalunya anava més enllà del que, en realitat, es demanava aquí. Parlaven d'autodeterminació. Hi ha testimonis de catalans que aleshores eren en molts racons del món –del Japó, d'Austràlia, de Sud-àfrica, d'Amèrica i d'Europa– que recorden els noticiaris televisius i les informacions de diaris i revistes. És una clau destacada d'això la implicació dels periodistes de la premsa democràtica que ho van explicar als seus col·legues de les delegacions o corresponsalies dels mitjans de comunicació estrangers.

UNA XIFRA MÍTICA
És possible que el cop mediàtic mundial d'aquella Diada fos una de les claus de l'èxit. Gairebé tothom va donar per bona la dada del milió i es va forjar la xifra mítica, que serà inesborrable de la memòria col·lectiva. La clau de l'èxit polític que tothom s'atribueix.

No obstant això, el col·lectiu Contrastant –dedicat a comptar el nombre d'assistents a actes multitudinaris, per demostrar que les fonts enganyen– assegura que la repercussió de la manifestació de l'11 de setembre de 1977 no hauria estat mítica si se n'hagués donat la xifra real. Aquest col·lectiu (www.contrastant.net) rebaixa la xifra de 1977 fins a un quart de milió de persones. Basa els seus càlculs en els 65.313 metres quadrats útils del passeig de Gràcia: si es calculen tres persones per metre quadrat, dóna un resultat de 200.000 manifestants. I això ho fan vàlid per a totes les grans manifestacions que hi ha hagut a Barcelona: Miguel Àngel Blanco, Ernest Lluch, la del Dret a Decidir...

Malgrat això, s'ha sabut que tècnics militars només van rebaixar la participació fins a 700.000 persones. A més, des de l'helicòpter que sobrevolava Barcelona van assegurar que tots els carrers que confluïen amb el passeig de Gràcia anaven plens i que a la rambla de Catalunya hi havia la mateixa densitat de manifestants.

EL CONTROL
Un dels principals organitzadors d'aquella manifestació va ser Miquel Sellarés, que actualment presideix la Fundació Centre de Documentació Política (CDP) i dirigeix Debat Nacionalista. «Va ser la continuïtat de l'explosió democràtica de Sant Boi [el 1976]; sortíem a la superfície les forces democràtiques i catalanistes. Ho vam organitzar tot mil·limètricament, i l'Estat ho va controlar tot com sempre.»

Per controlar aquella gentada, es va organitzar un operatiu de 1.200 persones; sobretot, militants del PSUC i de CCOO es van fer càrrec de l'ordre i es van pactar una sèrie d'aspectes formals: que no hi hagués manifestacions antimonàrquiques, que no sortissin banderes republicanes, que es controlessin les consignes i proclames, cosa que es va aconseguir amb una dotzena d'equips amb megàfons, que marcaven de prop les columnes dels grupuscles. La consigna comuna deu ser de les poques coses que mai han aconseguit consensuar les forces democràtiques del país: «Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia.»

Sellarés insisteix en el control de tot el procés pels serveis secrets. Confessa que 25 anys després d'aquella gran marxa d'il·lusionats la bena va caure dels ulls: «El procés de transició no era tan bo. Les comunitats autònomes i el retorn de Tarradellas, tot era un camí sense sortida, tot era controlat per l'Estat. L'Estat de les autonomies ha estat la gran trampa de l'Estat per a Catalunya.»

DESIL·LUSIÓ
Salvador Sunyer, exsenador de l'Entesa dels Catalans, parla de desil·lusió al cap dels anys. «Cal girar la brúixola de cantó i mirar cap al nord, com deia Espriu. Tants cops hem portat estatut, tants cops ens han enganyat. Esperàvem un bon estatut, ens en tornen un que no vam aprovar, ens hi passen el ribot i ara ens el volen acabat d'esborrar tot. Hem de tornar a començar», afirma Sunyer, que lamenta: «Sap greu haver hagut de batallar tant per haver-nos de tornar a veure allà on érem al començament!»

Jaume Sobrequés, catedràtic d'història de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona i director del Museu d'Història de Catalunya i aleshores senador per l'Entesa dels Catalans, també expressa desencís: «El desplegament autonòmic no avança, el finançament, les transferències, les infraestructures... Malgrat el que diu l'Estatut, tot s'ha de discutir, tot s'ha de renegociar com si l'Estatut no existís.»

Salvador Sunyer pensa que aquest 11 de setembre hauria de tornar a ser reivindicatiu: «No podem seguir més així; potser estem més enrere que el 1977. Hem de reviscolar el poble, que avui està massa conformat amb la societat de consum; hem de posar-hi el coll tots.»

JaumeSobrequés també critica la pèrdua del caràcter reivindicatiu de la Diada Nacional: «Els governs volen desfigurar l'Onze de Setembre amb un acte festiu i protocol·lari i sense contingut polític. Mai no hauria d'haver deixat de ser una diada reivindicativa.»

IMPOSSIBLE
Jaume Sobrequés creu que la relació Catalunya-Espanya és impossible si no és amb igualtat. «Ja ho hem provat tot: autonomia, cert federalisme... i tot ha fracassat. Cal emprendre un altre camí. El diàleg amb Espanya té un límit i ja no es pot anar més enllà. La incomprensió cap a Catalunya és idèntica entre el PP i el PSOE, i com més va més gent s'adona que la cosa amb Espanya no funciona», assevera l'exsenador i militant del PSC.

Sobrequés defensa la confederació lliure dels pobles d'Espanya, després de confessar que se sent més a prop dels extremenys que de Normandia, o de Madrid més que de Roma. L'historiador sosté que el procés autonòmic va ser un «cataplasma» per tranquil·litzar consciències, però que «amaga la resolució de la sobirania dels pobles».

El director del Museu d'Història assegura que fa trenta anys «es va esgarrapar fins al límit del que es podia fer». Aleshores quasi no es parlava d'independència i menys amb els generals d'aquell exèrcit. Tot i això, Jaume Sobrequés no s'està de confessar: «En aquells moments, les esperances eren grans i tot semblava possible.»

REGENERAR QUÈ? I A QUI?
Aleshores, fa trenta anys, la classe política catalana presumia de la seva capacitat de modernitzar i regenerar l'Estat espanyol. Ha estat una obsessió del catalanisme polític aquestes ganes de regenerar Espanya. Avui, el nacionalisme espanyol és molt fort i es presenta regenerat i modern i amb un estat fort al darrere. Miquel Sellarés observa que mentre l'Estat espanyol s'enfortia, a Catalunya ningú no era capaç de fixar la idea d'Estat que es va voler construir el 1977. «A Catalunya hi ha una crisi enorme de la classe dirigent. No hi ha lideratge de país: ni polític, ni universitari, ni financer, ni empresarial, ni a l'Església. No tenim un projecte nacional comú com tenen els espanyols en què convergeixen tant els socialistes com els populars. Avui, s'ha acabat l'etapa de l'Estatut, de ser solidaris i de regenerar Espanya. Ara ens podem trobar que ens regenerin ells a nosaltres.» Sellarés insisteix que el 1977 hi havia una idea comuna i assegura que el 2007 no hi ha projecte comú. També critica l'anunci del líder de CDC, Artur Mas, de refundar el catalanisme: «No és el moment de reformulacions, la gent vol resultats. Que no veuen com ens ha anat aquest estiu amb apagades, col·lapses a les carreteres, al tren i als aeroports! Abans de fer noves formulacions, cal posar fi a les guerres fratricides entre nosaltres i ser crítics amb el nostre passat.» Tots els mitjans de comunicació del país van obrir les portades del dimarts 13 de setembre de 1977 amb la informació de la gran manifestació del diumenge 11 de setembre a la tarda pels carrers de Barcelona. Aleshores, els diaris no sortien els dilluns. Tots els mitjans de comunicació del país van obrir les portades del dimarts 13 de setembre de 1977 amb la informació de la gran manifestació del diumenge 11 de setembre a la tarda pels carrers de Barcelona. Aleshores, els diaris no sortien els dilluns. Tots els mitjans de comunicació del país van obrir les portades del dimarts 13 de setembre de 1977 amb la informació de la gran manifestació del diumenge 11 de setembre a la tarda pels carrers de Barcelona. Aleshores, els diaris no sortien els dilluns. Tots els mitjans de comunicació del país van obrir les portades del dimarts 13 de setembre de 1977 amb la informació de la gran manifestació del diumenge 11 de setembre a la tarda pels carrers de Barcelona. Aleshores, els diaris no sortien els dilluns.