Vista una mica de lluny, de fosc, i entre els plàtans del parc de la Ciutadella, la recepció de l'Onze de Setembre que ahir es va celebrar davant el Parlament de Catalunya semblava una festa de casament a la Toscana com les que surten a les pel·lícules italianes. Vista de prop i un cop dins, la recepció d'ahir al vespre semblava un casament a la Toscana, només que els personatges parlaven –tots menys un– en català.

El president de la Generalitat, José Montilla, en el discurs institucional que pronunciava per les televisions de tot Catalunya al mateix temps que de carn i ossos sortia de la porta del Parlament amb una copa de xampany a la mà, es felicitava que Catalunya fos terra d'acollida, d'integració, de moltes cultures, aquestes coses que ara es diuen. La veritat és que vista la concurrència de la recepció nacional tothom hauria dit que aquest és un país de fronteres impermeables habitat només pels indígenes. Tothom es coneixia, tothom era mig parent o parent del tot, tothom compartia negocis i interessos. Encara sort que Carod-Rovira i Ernest Benach, l'amfitrió, són de la banda de Tarragona, perquè tots els altres participants en la festa institucional de Catalunya comtat gran eren de Barcelona o, com a molt lluny, de Cornellà, l'Hospitalet o Argentona.

Ara: una cosa sí. El menjar que es va servir ningú no pot dir que no fos mestís. Cuscús –el cuscús que no falti–, rotllets japonesos, humus, aquestes coses que ara se serveixen.

Abans, fins l'any passat, la recepció es feia el mateix dia 11 al migdia dins l'edifici del Parlament, immediatament després de la parada i homenatge a la bandera al passeig dels Til·lers. La gent que enraona i critica i no sap què es diu s'explicava ahir el canvi dient que el president del Parlament, engelosit del protagonisme el dia 11 del president de la Generalitat, s'havia muntat la festa a part un dia abans per poder brillar amb llum pròpia. Uns altres deien que aquest desplaçament del convit a dilluns –ahir era dilluns– era la primera maniobra del conseller Josep Huguet per traslladar totes les festes al primer dia de la setmana, com es veu que fan a Europa i molts països amb els quals ens volem amidar, sobretot ara que hem de ser independents. Les coses són sempre més senzilles, tret si les explica l'expresident Maragall, que ahir durant la festa va proclamar que havia arribat l'hora d'unir els partits de centre amb els d'esquerra. Ja ens ho explicaran. Però deia que les coses sempre són més senzilles i si Ernest Benach ha optat aquest any per fer la festa al vespre i a l'aire lliure és senzillament perquè els convidats no passessin la calor sufocant dels altres anys. Ja està. En Jordi Tardà, agraït pel gest, va regalar a Benach el disc de Bruce Springsteen que no es posarà a la venda fins a l'octubre. Ràbia i enveja. Jo hi veig encara un altre motiu, en el canvi. Tancats al Parlament, era massa evident que els polítics d'un bàndol i d'un altre no es podien veure ni tenien ganes de dir-se res, els uns agrupats en un extrem de la sala dels passos perduts i els altres a l'altre extrem. A l'aire lliure, de nit i amb arbres de camuflatge tot queda més dissimulat. Els presidents i els líders –diguem-ne líders– dels partits van brindar junts a la porta de l'edifici parlamentari, es van dir unes cosetes per quedar bé a les fotos i després cada un va anar pel seu cantó. Es va estrenar Daniel Sirera, substitut de Josep Piqué al PP. Sirera sembla el capellà confessor del senyor Toni de la novel·la Bearn vestit de carrer.

He dit que una única persona no parlava en català. Era un escocès vestit d'escocès, amb faldilla de quadres i mitjons llargs. Acabava de sortir de la reunió que la Plataforma per la Sobirania de López Tena i López Bofill havia celebrat per parlar de la independència de Catalunya emmirallada en la d'Escòcia. Senyor Gibson –es deia Gibson–, ahir a la festa, ¿vostè va treure la conclusió que les forces vives d'aquest país i el país allí representat estan preocupats en positiu o en negatiu per alguna forma d'independència o sobiranisme? Més fàcil: ¿vostè va entendre que era una festa nacional que recordava una derrota i una resistència?