Hassan, no t'empipis home, per l'actitud dels qui no et volen parlar en català [carta de dijous 30 d'agost]. Tu ja ho saps: de poca soltes n'hi ha a tot arreu.

Visc a Barcelona, en un barri muntanyós que es diu Roquetes i sovint m'he trobat persones que no em parlen català, no em refereixo a catalans de sentiment, sinó persones que no parlen català perquè no volen, perquè no se senten part d'aquest país, d'aquest col·lectiu que es diu nació catalana. [...] Crec que et trobaràs més persones que et diran «no te entiendo» o directament «a mi no me hables catalán», que no d'aquests que descrius tu. Jo crec que tu sense voler has confós algunes coses, tot referint-te a algunes persones com a catalans, quan n'estic segur que ells ni tan sols es senten identificats amb aquest poble. Encara que vulguem dir, i per tant creure, que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, se'ns va oblidar afegir «i que se sent com a tal» per donar un significat clar al fet català.

Així avui dia, català és tot aquell que treballa, viu a Catalunya i com a tal se sent partícip d'aquest país. Jo Hassan, encara que sigui políticament incorrecte dir això, crec que aquells que viuen i treballen a Catalunya i no se senten partícips i membres d'aquest poble siguin catalans. Potser són catalans per les estadístiques i el número, però no pel sentiment i el que és més important per construir el futur del nostre poble. Els catalans no fa falta que ho siguin de naixement, només falta que ho siguin de sentiments. Hassan, si tu ets marroquí o de qualsevol altre lloc del món i vols parlar català i sentir-te d'aquest poble, cap problema. Si sents així ja ets català, ho ets encara que quatre poca soltes et vulguin fer sentir el contrari. El problema el tenen ells, no el tens tu.

Hassan, et diré més. Els meus avantpassats no eren catalans, la meva mare no és catalana, però tanmateix aquesta és la meva llengua i és la que parlo amb la meva dona, que no és catalana, sinó romanesa. Ella també parla català. Potser som els únics del bloc on vivim que parlem en català i quan sortim al carrer seguim parlant en català. Jo ja fa temps que he tirat pel camí del dret, ho sento molt, però qui m'entengui, bé; qui no, ho sento per ell. Aquesta és la meva llengua i exerceixo el meu dret d'autodeterminació lliurement com a individu.

[...] A tu tampoc t'han de condicionar els quatre poca soltes que poden riure perquè parlis català, ja que per ells l'idioma és símptoma de classe i distinció, i clarament ells amb els immigrants no parlen català. Aquesta gent són el mateix tipus de gent que es van riure de la meva mare quan acabada d'arribar d'un poble de Castella intentà parlar català i la gent se li'n rigué. Ja ho he dit. De poca soltes n'hi ha a tot arreu i no podem deixar que ens molestin.

Amb persones com tu Hassan, amb aquesta determinació i aquesta clarividència en el tema nacional potser avançarem vers la independència, cosa que amb persones com les que descrius no arribarem ni tan sols a ser una regió. Persones com aquestes, segons ells catalans, només fan d'aquesta qüestió un fet diferenciador i no un fet identificatiu. No fan país, no fan res.