El fenomen de La guerra de les bruixes va començar fa tres anys amb El clan de la lloba, un llibre que ja ha accedit al mercat anglosaxó i que també s'ha editat a Holanda –on ha arribat a la tercera edició–, Hongria, Itàlia i Alemanya, i que té onze traduccions més en vies de publicació. Maite Carranza (Barcelona, 1958), antropòloga de formació i professora de batxillerat abans de dedicar-se plenament a escriure novel·les i guions –ha publicat més de quaranta títols–, ha aconseguit el seu gran èxit amb aquesta nissaga fantàstica amb web propi (www.laguerradelesbruixes.com), guardonada amb el premi Protagonista Jove que atorga el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil –concretament per El desert de gel, la segona part de la trilogia– i li ha obert les portes de la Fira del Llibre de Frankfurt, coincidint amb una gira de promoció per les escoles, «el privilegi més gran que poden tenir els autors», segons Carranza.

La maledicció d'Odi és, amb un centenar de pàgines de diferència, la novel·la més llarga de la trilogia. Tot té una explicació: «Li he dedicat molt més temps que als altres llibres, perquè havien quedat obertes tota una sèrie de trames secundàries. No hi ha només la història troncal de la protagonista, Anaïd, sinó també tota una sèrie de fets que tenen a veure amb la seva mare i les seves amigues. Al final, tot queda tancat i ben tancat, amb una sorpresa final, perquè en aquesta lluita entre el bé i el mal, el mal no triomfarà, però tampoc no estem parlant d'un bé i un mal absoluts. En aquesta tercera part preval l'ambigüitat moral dels personatges, que no són de cartró pedra ni gens previsibles.»

Part de l'acció de la trilogia transcorre en un poble inventat del Pirineu català. «Els meus principals referents han estat La bruixa catalana, del folklorista Cels Gomis, perquè a Catalunya les bruixes sempre han estat molt vinculades a la música, i Las brujas y su mundo, de Julio Caro Baroja.» Les bruixes de Carranza són, com la majoria dels seus models històrics, dones emancipades i avançades al seu temps que, des de l'àmbit domèstic i privat al qual havien quedat relegades pel patriarcat i el masclisme generalitzat, ajudaven amb els seus amplis coneixements els seus veïns pagesos en molts aspectes de la seva vida diària, quan no es trobaven bé, buscaven un amor o esperaven un fill i necessitaven una partera experta. «Molt calladament, aquestes dones han acompanyat la humanitat al llarg de la seva història», diu Carranza, que no dubta a culpabilitzar l'Església i la Santa Inquisició per haver estigmatitzat i, en moltes ocasions, condemnat i cremat vives aquestes dones que només eren culpables de no adaptar-se a la rígida moral de la seva època.

En aquesta tercera part, la trama també transcorre per nous escenaris: Mèxic, els Carpats i «mons ignots com l'infern, el territori dels morts, que es converteix en la prova màxima». Després d'haver baixat a l'infern i d'haver plantejat amb un to molt èpic «dilemes absoluts i conflictes molt seriosos relacionats amb la vida i la mort, el bé i el mal, i sobretot el poder com a element aplicable a qualsevol àmbit humà», ara Maite Carranza es planteja escriure una novel·la «més relaxada i divertida, fantàstica, però no de bruixes, sinó potser de fades»: «Ara necessito respirar una mica i riure.»