Ja em dispensaran el títol, que bé podria ser, aquestes setmanes d'estiu, l'expressió comuna de qualsevol mortal (fins i tot d'aquells que els sembla que no ho són) en situació diguem-ne de límit infraestructural. Tu ja m'entens, que deia Raimon, en èpoques de censura estricta, quan s'havia de fer anar la imaginació i el joc verbal per acabar de dir el que es pretenia que s'entengués.

Així, doncs, pel que sembla, tot està alterat, haurem dit tots, un moment o altre, coincidint amb la canícula, aquesta i les anteriors, que ja no ens en recordem, però que també semblava, en efecte, que tot estava alterat. Els llocs on hem pogut dir aquesta expressió són diversos, traumàtics i, vistos, posem per cas, des d'un país civilitzat, més o menys entretinguts. Que si els aeroports saturats, els trens impuntuals i accidentats, les estacions i subestacions elèctriques (amb tot el cablejat, finalment emprenyat de suportar tanta tensió electromagnètica), que si les autopistes (amb els col·lapses monumentals, amb les despeses també monumentals de consum de gasolina i d'oxigen, amb els accidents que hi van associats), que si les platges, que si sorolls a les àrees més turístiques (encara en fan tant a Lloret?), que si robatoris aquí, o més avall, que si ens han contaminat alimentàriament a preu d'or, que si la sequera perllongada i inundacions i pedregades l'endemà...

En fi, la delícia de l'estiu convertida en un turment. Però no em queixaré més per aquest cantó, perquè, en el sistema d'aglomeració socialitzada (i tan poc socialista) de consum i transport en què estem posats (que tants dividends dóna a pocs monopolis privatitzats), tots aquests inconvenients personals i col·lectius són perfectament lògics i, com deien els vells d'antany, fins i tot sembla, també, que n'hi hauria d'haver més. «Massa poc», deien els nostres avis quan algú, extralimitant-se, rebia alguna patacada. Deu ser «la fatiga dels materials», que deia l'altre dia, en un article a La Vanguardia, Remei Margarit.

També sembla una evidència que els materials es fatiguen, s'alteren i, per tant, fan figa. Sembla una cosa òbvia, com va advertir-nos, fa quaranta anys, el matemàtic i economista romanès Nicholas Georgescu-Roegen (1906-1994), amb qui vaig tenir el gust de conversar un parell de vegades. No vaig veure que li fessin gaire cas, les «eminències» politicofinanceres i tecnològiques locals, aquestes que ens programen, amb la millor de les bones intencions (tu diràs!), la continuada alteració de les nostres vides.

Tot aquest desgavell que vivim sembla també que sigui la culminació per saturació de tot un sistema de concentració accelerada de producció, transport i consum sobre uns espais territorials molt concrets (els altament urbanitzats), incapaços de suportar la pressió a què estan sotmesos i impossibilitats de prestar el servei al qual estan destinats. La mamella de les rendibilitats productivistes s'asseca, perquè s'ha munyit massa i malament, i ara sembla que entrem –també ens ho van advertir intel·lectuals prestigiosos com ara Ivan Illich i el mateix Georgescu– en la fase dels anomenats «rendiments decreixents». En aquella fase en què ens costa més la salsa que els cargols. A la seva època, Josep Pla sempre ho preguntava: «I això, qui ho pagarà?» O com tots hem dit moltes vegades: «I d'on surten les misses?»

«Què us haig de dir?» o «què voleu que us digui?», que em sembla que deia el cronista Ramon Muntaner, de Peralada. En efecte, al cap de sis-cents o set-cents anys, què podem dir més de tot aquest enfarfec d'entrebancs en què s'ha convertit la vida de la gent sobre una terra malmesa i unes ciutats que ja no mereixen aquest nom? Els experts, els tècnics, miraran de resoldre els problemes de congestió, segurament amb les mateixes eines i procediments que els han creat. Afegint tecnologia reparativa (esparadraps) a un problema essencial de planificació, que ve de lluny, i que ocasiona, per gegantisme, dificultats de maniobres àgils, senzilles i no cares. A veure si «una de les formes de la vida catalana», el seny, de què parlava el professor Ferrater Mora, ens il·lumina el camí.

I entremig, en Xirinacs, deixant-se morir pels boscos del país, en una lliçó final de silenci i soledat davant de tanta xerrameca i de tanta «comunicació» sense comunió, i segur que sense preguntar-se el «perquè de tot plegat».