En un país de més tradició en músiques com ara el rock i el jazz, Pegasus no seria considerat un grup sinó més aviat un «supergrup». Quan, l'estiu del 1981, Arisa (bateria i percussió), Escoté (baix i programacions), Kitflus (piano i sintetitzadors) i Sunyer (guitarra), després de coincidir tant en estudi com en directe en diverses formacions, van parlar formalment de crear un grup –explica Max Sunyer en unes notes biogràfiques en el seu web– «sense esperit mercenari, amb la intenció de fer música pròpia amb identitat fusionant gustos i tendències personals, sense protagonismes ni lideratges», tots quatre ja acumulaven unes quantes experiències en bandes referencials com ara Iceberg (Sunyer i Kitflus), Fusioon (Arisa), Tapiman (Sunyer) i Gòtic (Escoté).

Pegasus, doncs, que tot i no haver-se mai dissolt oficialment sí que van deixar tota mena d'activitat ara fa deu anys, no només van ser un grup amb una discografia entre el 1982 i el 1997 de vuit discos (Nuevos encuentros, Comunicació, Live at Montreux, Searching, Simfonia d'una gran ciutat, Còctel, El setè cercle i Selva pagana, a més de l'obra pòstuma La prehistòria) sinó, en certa manera, l'últim capítol d'una història de fusió en el jazz i el rock amb una gran tradició a Catalunya, una més que bona acceptació a la resta de l'Estat i uns quants discos del tot reivindicables.

En el cas de Pegasus, grup nascut al mateix temps que les primeres escoles de música moderna a Catalunya, les victòries són evidents: fites com ara el ja clàssic directe a Montreux però, també, haver aconseguit ser un grup de tirada popular a la vegada que un dels grups preferits de dotzenes de músics.