Deu fer cosa de cinc anys, vaig saber qui era Lluís Maria Xirinacs. Mai abans ningú m'havia parlat de la seva persona ni del que havia representat la seva lluita per a la història del nostre país: per bé o per mal, sóc filla de la transició. Va ser un dia qualsevol, passant casualment per la plaça Sant Jaume, que va cridar-me l'atenció aquest home gran, sol, que amb la seva presència ferma i pacífica reivindicava l'autodeterminació dels Països Catalans. De primer, vaig pensar que es devia tractar d'algun malalt mental, amb vés a saber quin deliri. Un home que no havia superat el pas dels anys i havia quedat atrapat en un capítol del passat, com si fos un personatge de Cuéntame transportat al dia d'avui. El veia, gairebé en blanc i negre, davant del Palau de la Generalitat, impertorbable a les mirades, a vegades burletes, dels curiosos que s'aplegaven al seu voltant. Amb tot, hi havia alguna cosa en el seu posat, quelcom de serè i d'espiritual, que va fer grinyolar la meva primera impressió. Preguntant a gent de més edat, vaig assabentar-me de la seva lluita per la llibertat, la d'aquells anys en els quals, amb Fraga Iribarne de ministre, s'ordenaven tortures per als «subversius». Convergís més o menys amb les seves idees, no podia deixar de respectar aquell boig que, malgrat tot, s'havia mantingut ferm en la defensa pacífica de les llibertats. Xirinacs era «el Gandhi» català. Si, després de tants anys, encara restava dret a la plaça Sant Jaume, per alguna cosa devia ser…

La segona vegada que vaig tenir l'oportunitat de veure i escoltar Xirinacs va ser a Palafrugell (Baix Empordà), el maig de l'any passat, quan va venir a presentar el seu llibre, Amnistia 77: Franco ha mort?, al Teatre Municipal. Va dir coses tan sorprenents com: «Jo sóc fill del franquisme, però em fan més pena els fills de la transició que els fills del franquisme». Xirinacs i els fills del franquisme sabien molt bé amb qui se les haurien: el dictador, el seu règim criminal i tot el que aquests representaven. Nosaltres, en canvi, hem estat sedats amb la història ensucrada de la transició exemplar i la democràcia de conte de fades. Després, com una bufetada que ens gira la cara, topem amb una col·lecció interminable de «trampes» antidemocràtiques, convenientment amagades, això sí, sota el vel de la falsa llibertat. Es tracta dels contractes de treball precari, de la llibertat d'expressió represaliada, del mobbing immobiliari, de l'infrahabitatge, de les lleis franquistes encara vigents, de l'economia dels més forts, de l'anticatalanisme, de la política de la crispació, de la teleporqueria, de la participació en guerres per petroli… i de tots els dinosaures del passat que, ancorats al poder, encara remenen la cua. Desconcertats, els fills de la transició ens preguntem on és la democràcia que ens van prometre quan, a l'escola, tocava la lliçó de l'Espanya i la Catalunya democràtiques. Cerquem, incansablement, sota quina maleïda pedra s'amaga la llibertat. Som una generació llançada al buit, a qui han explicat una història de cartró pedra, per sortir del pas. Però quan arriba l'hora de la veritat, en què toca mirar la vida a la cara, ensopeguem amb la realitat que, durant anys, s'ha volgut amagar sota l'estora. No és perquè sí que a Xirinacs el reclamaven joves d'arreu de Catalunya, desitjosos d'escoltar una altra història. Una versió més coherent i complexa dels fets que es van esdevenir durant la transició. Escoltar Xirinacs volia dir reexplicar-se la història. La d'aquells anys sobre els quals es va voler passar de puntetes, sense remoure gaire res.

En el seu últim llibre hi trobem el testimoni valent, proper i indispensable, de la seva militància no violenta per a l'amnistia dels presos i els exiliats. És la veu d'un home i la d'un poble que clamava a l'uníson per la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia. Veus llunyanes que cal escoltar de nou per poder comprendre, una mica millor, aquest present que ens aclapara.