Marta, 24 anys, estudiant, viu al barri de la Sagrada Família: «El govern ha oblidat que la ciutat és de qui hi viu, i no de qui la visita.» Marga, 56 anys, viu a Ciutat Vella: «Vénen aquí amb viatges d'aquests pagats on ja tot està inclòs i no gasten diners en els comerços.» José, 77 anys, jubilat, va néixer a Granada i viu a Ciutat Vella: «Hi ha massa gent pels carrers del barri.» Germán, 33 anys, cambrer, va néixer a Ciutat de Mèxic i viu al barri de la Sagrada Família: «Ningú no els ha ensenyat què és una paperera?»

Turistes. La Marta ha de saber que el govern assegura que el turisme és un motor per a la ciutat i que s'ha de saber absorbir. La Marga no pot oblidar les dades: cada turista es gasta per dia uns 95 euros, i això tenint en compte que Barcelona no és, ni de bon tros, una de les ciutats més cares d'Europa. Al José li direm que els restauradors asseguren que la balança està equilibrada, que no és necessària cap regulació, però que s'ha d'anar en compte. I que una de les peticions del govern municipal és que els visitants es redistribueixin més bé en el temps i en l'espai, és a dir, que no vinguin tots entre maig i setembre, i que no vegin només els llocs més representatius de la ciutat. El Germán ha de saber que tot sovint la brutícia no és culpa dels turistes, sinó de l'Ajuntament que, segons moltes associacions de veïns, no ofereix un servei de neteja adequat a les necessitats de cada barri.

El fet és que l'any 2006 Barcelona va rebre gairebé set milions de visitants –més del triple que l'any 1990–. D'entre les ciutats europees que no són capitals d'Estat, Barcelona és la que més turistes rep. A més, la riquesa que generen només és superada per la indústria de l'automòbil. Deu ser veritat: el turisme és un motor econòmic de primer ordre. Però el ciutadà vol recuperar els espais que li pertanyen. On és la veritable Barcelona? On no és segur, com diu Félix de Azúa en un article recent a El Periódico, és a la pel·lícula que roda Woody Allen: «Ahir rodaven a les Rambles, lloc d'on fugen els barcelonins i que està pres per masses d'ociosos en calçotets, rondats per trilers, carteristes, llauners i gitanes amb nen dopat. A la pel·lícula, no obstant això, Scarlett passeja en soledat per un lloc assossegat, net, silenciós, tan estúpidament oníric com totes les mentides municipals.» En aquesta època de l'any, més que mai, aflora la xenofòbia cap al turista.

Sandro és un milanès de 20 anys que està passant l'estiu a Barcelona amb uns amics. Va estalviar perquè es pensava que Barcelona seria més cara, però creu que li sobrarà pressupost. L'italià reconeix no sentir-se gaire estimat per Barcelona. «Als restaurants ens tracten com si fóssim bestiar.» Tot i això es mostra comprensiu. «És normal, al centre de la ciutat només hi ha turistes. Gairebé no he sentit parlar català. A Milà, per aquestes dates, passa el mateix. El millor que poden fer els milanesos a l'agost és marxar.»

Germán, el cambrer mexicà, ha establert una teoria al voltant de la xenofòbia dels locals cap als turistes: «Parlar malament dels immigrats està mal vist, però és el pa de cada dia queixar-se dels turistes. Això passa perquè molts turistes vénen a Barcelona exhibint un complex de superioritat semblant al que tenen els barcelonesos amb els immigrats. I tu pots parlar malament d'algú que et trepitja, però no humiliaràs a qui tu estàs trepitjant.» I fa un glop d'aigua d'una ampolla de litre que ja no està fresca. És de nit i som a una plaça del Raval, asseguts a terra. «Saps on he comprat aquesta aigua?», em pregunta. «A una farmàcia de guàrdia. Als establiments habituals –La Baguetina Catalana, per exemple, que a aquestes hores encara està oberta– costa dos euros i mig, a la farmàcia val un euro amb cinc cèntims.»

Fent comptes, però, no crec que els gairebé set milions de turistes s'allotgin als barris turístics en albergs barats. Segur que n'hi ha que van als millors hotels i compren a les millors boutiques de la ciutat. «Nord-americans instruïts que van a Europa i estan farts de comprar cuir florentí i lli irlandès, farts del ramat sorollós dels tafaners vulgars», diu l'escriptor Saul Bellow. «Turistes nord-americanes velles i arrugades, però arrugades en el confort i la bonança. La vellesa de la satisfacció», segons l'escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro. En fi, els turistes d'etiqueta, de cinc forquilles, de cinc estrelles. Per trobar-los, visito l'hotel Juan Carlos I.

Cotxes grans i luxosos i tan nets com els jardins que els envolten. Jo, de vint-i-un botó. El silenci de l'ordre contrasta amb el batibull del centre de la ciutat, dels bars de copes, de la gent al carrer, de la vida. Un home amb frac espera un taxi per algun client. Un altre, ajuda a baixar l'equipatge d'un cotxe que acaba d'arribar. Però un cop dintre, alguna cosa no encaixa. Jo no encaixo. Al meu voltant, samarretes del Barça, bermudes, xancles, samarreta de tires de la Costa Brava.

El meu vestidet negre només fa joc amb la grandesa de l'edifici, el vidre immens, el terra encerat, la foto del rei espanyol, gairebé tan elegant com jo. Pels clients de l'hotel, diria que m'he equivocat de parada de metro, que sóc altra vegada a la Rambla. Aquesta Rambla amb un paisatge urbà tan dispers.