En la llista de cançons que es va facilitar als tècnics del concert de Liza Minnelli a Cap Roig, hi havia una significativa nota abans de començar la segona part: «Silencieu Liza entre cançons perquè respiri.» La veritat és que la nota era innecessària, perquè Liza no només no va amagar que tenia certes dificultats per respirar, sobretot després de les intrèpides coreografies en què es va moure com feia temps que no ho feia, sinó que fins i tot semblava que la cantant exagerava la seva aparent extenuació i se'n reia. Ja en la primera part va fer broma de com es veia obligada a cantar asseguda en una cadira alta, quan abans podia aguantar perfectament de peu... fins a la segona part. En canvi, a Cap Roig, va ser després del llarg intermedi –més de mitja hora, que va permetre als assistents beure tranquil·lament una copa de cava mentre intentaven localitzar els vips de la vetllada, amb la baronessa Thyssen al capdavant– quan Liza es va posar realment les piles, després d'una primera part curta i no especialment memorable. Això sí, el repertori va incloure un parell de referències a Cabaret, que van emocionar l'actriu i cantant gironina Marta Ribera, que interpreta el paper que Liza feia a la pel·lícula en el musical que al setembre arriba a Barcelona. Marta va defensar Liza i la seva veu tortuosa, que la jove intèrpret valora, amb tots els seus defectes i virtuts, com un notable exemple de vida intensa transportada a l'escenari. Sí, Liza no és perfecta. I què? L'única cosa que se li pot retreure a la Minnelli de la seva actuació a Cap Roig és que estava massa xerraire. D'acord, va haver-hi moments divertits i d'altres de realment emotius, com quan va recordar la trucada que li va fer la seva madrina Kay Thompson, just després de la mort de la seva mare, Judy Garland, i li va dir que no estigués trista, perquè ella havia viscut intensament i havia complert tots els seus somnis. I també va ser un gran moment quan va parlar de l'«oncle Frank» (Sinatra, és clar) a propòsit de New York, New York, ja en els bisos. Però si fóssim estrictes amb el cronòmetre, és probable que Liza parlés més que cantés, en aquesta sessió monogràfica sobre la seva peculiar família.
Kay Thompson –sobre la qual està preparant un nou projecte discogràfic, per reivindicar una compositora i cantant poc recordada– va ser la gran protagonista de la segona part, en què van sortir a escena quatre homes vestits i pentinats com oficinistes nord-americans dels anys cinquanta, que van acompanyar Liza en les coreografies de Ron Lewis, com si fossin números de Funny face (Una cara con ángel), la pel·lícula més recordada de Thompson. Liza es va acomiadar amb un intens I'll be seeing you cantat a cappella i els acords de New York, New York la van acompanyar fins a l'eternitat.