Si no me n'he desdit abans d'hora, quan sortirà aquest article estaré a Gènova embarcant en la goleta Far Barcelona, un vaixell de 1874 construït a Noruega i restaurat, amb el qual, una colla d'il·luminats, rememorarem les antigues relacions comercials per la Mediterrània i Amèrica. Per l'estret de l'illa d'Elba, anirem cap a Talamone, un port que es troba a uns setanta quilòmetres, en línia recta, de Bolsena, ciutat amb la qual fa poc ens hem agermanat els lloretencs. Allà farem un simbòlic intercanvi de productes. Tot seguit, per l'estret de Bonifaci, ens dirigirem a l'Alguer. De l'Alguer cap a Maó (imagino molta aigua a banda i banda; massa brou, que deia la meva sogra, filla de muntanya, quan venia a Lloret i veia el mar), i de Maó a Lloret. (El vaixell retornarà, és clar, a Barcelona.) A la història marinera de Lloret hi ha molts Domènech. El que passa és que jo, fins ara, aquesta vocació l'havia despistat molt bé i gairebé no havia navegat gens, exceptuant el temps que vaig estar ficat en política on, molt sovint, s'ha de superar algun tràngol.

Vaig fer un entrenament dies enrere, anant amb el veler de Barcelona a Vilanova. Quatre hores, tot perfecte. No em vaig marejar gens. Vaig ajudar a hissar veles, lligar caps, aprendre què és babord i estribord i emprovar-me un trajo salvavides amb el qual em van assegurar que pots aguantar tres dies a l'aigua, en bany Maria. Tot i això, confesso que la processó va per dins…