Bergman va morir ahir al llit de la seva residència a l'illa de Faarö, al mar Bàltic, rodejat per part de la seva família. «Era un home vell que va morir de manera plàcida i dolça al seu llit, un vell cor que va deixar de bategar», va explicar el seu gendre, l'escriptor Henning Mankell.

Nascut el 14 de juliol del 1918 a Uppsala, al nord d'Estocolm, la seva infància va estar marcada per un ambient religiós i autoritari, que definiria el seu caràcter i la seva obra per sempre. El seu pare, pastor luterà, el castigava tancant-lo en un armari i ell combatia l'entorn repressiu de la llar creant un món de fantasia, segons va explicar més endavant.

Després d'estudiar art i literatura a Estocolm, Bergman es va dedicar a escriure i dirigir obres de teatre, la seva gran passió. La seva carrera cinematogràfica va començar el 1944, quan va escriure per al director suec Alf Sjöberg el guió de Tortura, film basat en els records de la infància del cineasta, que va sacsejar Suècia perquè posava en dubte el sistema educatiu del país.

Poc després, Bergman va aprendre tots els aspectes tècnics de la cinematografia per controlar plenament la realització de les seves pel·lícules. Després de dirigir quatre films amb guions aliens, Bergman va estrenar Fängelse (1948), la seva primera pel·lícula com a guionista i director.

El seu reconeixement internacional no va arribar fins a l'estrena de Somriures d'una nit d'estiu (1955), amb la qual va obtenir el premi especial del jurat en el festival de Canes. La seva següent pel·lícula, El setè segell (1956), es va convertir ràpidament en un clàssic del cinema d'autor i va elevar Bergman a l'Olimp del setè art.

A partir d'aquí va signar més de trenta pel·lícules, en què va tractar, amb una visió sovint tràgica, les relacions entre homes i dones, la mort, l'existència de Déu o el sentit de la vida, motiu pel qual se'l titlla d'autor fosc i turmentat. També se'l considera un director d'actrius, perquè va donar els seus millors papers a intèrprets com Maj Britt Nilsson, Harriett Andersson, Eva Dahlbeck, Ulla Jacobsson i Liv Ullmann. De fet, Bergman va viure aventures amoroses amb algunes d'aquestes actrius, es va casar cinc vegades i va tenir nou fills.

Entre les seves pel·lícules destaquen Maduixes silvestres –que va guanyar el premi a la millor direcció a Canes–, La font de la donzella –Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa– i Fanny i Alexander, que a més d'aquest últim guardó també va rebre els de fotografia, de direcció artística i de vestuari.

Després del reconeixement que va rebre per la seva última producció cinematogràfica, el 1983, Bergman es va dedicar a dirigir obres de teatre i produccions per a la televisió, i a escriure guions per a altres directors.

Refugiat a Faarö, durant els últims anys es va anar preparant mentalment per acceptar la mort, una de les seves obsessions. En una de les últimes entrevistes, va dir: «Quan era jove tenia una por horrible de morir. Ara crec que és una solució molt, molt encertada. És com una espelma que s'apaga. No hi ha gaire cosa per discutir.»