Era un matí d'estiu, amb una gentada mai vista i un aire condicionat sense bufera, a la segona planta de l'annex del Palau de la Diputació al convent del Carme. Al cap de sis quarts, tothom va poder baixar a refrescar-se al claustre, on hi havia dues veles vermelloses i tauletes parades per a un pica-pica. La gent es va concentrar a l'ombra per devorar petites exquisideses a l'hora del vermut de presa de possessió. El sol rostia, però hi havies de passar per anar a buscar la beguda.

Va ser un piscolabis històric, perquè va ser el primer i perquè també hi van ser convidats tots els funcionaris d'aquesta Diputació provincial de Girona que el seu president, «republicà i independentista», voldria extingir i reconvertir en el consell de vegueria. Va ser una jornada històrica per cinc coses més: CiU és a l'oposició, el PSC és al govern i ERC torna a presidir la institució, després de tres quarts de segle. La quarta és l'estrena de les estovalles, de vellut porpra amb un escut brodat nou, de la tauleta de jurament i de votacions. M'ho va xerrar Josep Maria Amargant, el cap de protocol de la Diputació, que va començar fa una vintena d'anys com a home de confiança del senyor Josep Arnau, i ha sobreviscut a tots els presidents. I la cinquena, un volum del nou Estatut imprès i dimensionat expressament per a solemnitats de categoria.

Qui no va anar al ple no es va perdre gaire res. La major part del temps els il·lustríssims diputats provincials juraven o prometien, a cor o per imperatiu legal, el càrrec. Van ser uns moments tediosos i repetitius en què tothom va aprofitar per xerrar, menys els que treballaven. Després, encara van escenificar les votacions. No en faré broma perquè em va semblar veure algun convergent comptar amb els dits a sota la taula; imagino que esperava el miracle de la traïció. Va passar el que estava previst; vet aquí que els discursos ja ens els van donar abans no els comencessin a llegir. I quanta gent que se'ls deuria haver llegit abans de donar el vistiplau!

Enric Vilert havia escrit un agraïment a «el to i les paraules del portaveu de CiU». «El to» va desaparèixer perquè el to de Jaume Torramadé va ser molt acre i carregat de bilis, i anunciador d'una oposició dura, bona per a la premsa. Vaig tenir clar aquest pronòstic de debats tensos a l'hora del refrigeri, quan a força colla ens va semblar molt notable l'absència de la majoria de diputats de CiU, tret d'algun, com ara Pere Maluquer i Torramadé mateix. Seran uns plens bons, ara que els començaran a les dotze del migdia, amb la pressa i l'instint animal de la gana abans de dinar.

Llegit, el discurs de Vilert tenia frases ben puntuades i per emmarcar. En les cròniques semblaran qui sap què, però a la sala van passar força desapercebudes. Diria que el president de la Diputació de Girona, Enric Vilert, no hi va posar solemnitat i eloqüència. Va apostar per la lectura d'un programa d'intencions, més que no pas d'un discurs.

Vilert és el president que ha reunit més gentada el dia de la seva presa de possessió. Va aconseguir omplir una segona sala annexa amb cadires plenes de convidats per seguir l'esdeveniment en directe a través d'un circuit tancat de televisió. En Vilert té amics –no sospitéssiu pas que ho dic amb segones intencions–, amics molt bons, que ahir van ser al convent del Carme per fer-li costat i per fer-s'hi fotos. De l'Enric Vilert, me'n van parlar bé els dels sindicats, sobretot el de la UGT, per recordar que ha estat president del comitè d'empresa de Caixa de Catalunya a les comarques gironines. Encara és militant de la UGT i també és (en suspens fins que es reincorpori a la feina) membre del comitè d'empresa de la caixa.