Els camins del jazz contemporani són tants i tan sinuosos que no és difícil perdre-s'hi o, senzillament, agafar un mal camí. No s'hi val tot, en aquest gènere, tot i els enganyosos artífexs d'invents jazzístics eclèctics, de fusions jazzístiques desconcertants que no tenen res a veure amb l'essència d'una música vibrant i pura. D'aquí que assistir a un concert de dos tòtems del jazz contemporani, com són Pat Metheny i Brad Mehldau, sigui una garantia sòlida, una experiència autèntica, una finestra oberta als nous corrents del gènere, nous corrents sense aires contaminats ni contaminants. Assistir a un concert d'aquestes dues bèsties del jazz actual és viure l'essència jazzística amb passió renovada. Es pot seguir escoltant bon jazz sense recórrer als grans clàssics. Això sí, per desesperació dels puristes...

Metheny i Mehldau van omplir aquest divendres l'auditori del Festival Jardins de Cap Roig perquè l'ocasió realment s'ho mereixia. L'excusa era la presentació d'un treball discogràfic de factura compartida, però l'actuació va ser alguna cosa més que això. Mehldau és un pianista sobri i seriós, net i polit, que interpreta el jazz en un estat de concentració brutal, gairebé com si estigués predicant una missa. Metheny és un guitarrista de tarannà semblant, però amb un punt més arrauxat, al compàs de la seva mata de cabells encrespada, en diríem un músic més mediterrani, amb un potencial creatiu immens. Mehldau aportava a l'actuació el seu trio, integrat per un elegant contrabaix, Larry Grenadier, i un bellugadís i exaltat baterista, Jeff Ballard, aquest últim, incorporació recent a la formació i substitut del valencià Jorge Rossy.

El concert va constar de tres parts. Els primers temes van ser interpretats per tots dos líders, en absència del trio, en el que va ser una entrada de concert que conjugava clímaxs emotius amb puntes absolutament cerebrals. El diàleg entre Metheny i Mehldau es va fer gran, intens i trepidant, en el tema Annie's bittersweet cake, compost, com pràcticament tots els que inclou el disc, per Mehldau. L'atmosfera íntima, ambiental, que s'havia generat es va truncar amb la incorporació del trio –al qual Mehldau dóna via lliure i camp per córrer per exhibir-se sense que es noti la dictadura del lideratge– que, fins pràcticament al final del concert, va insuflar energia a la interpretació de temes tan vibrants com ara Ring of life, d'estil més clàssic i més predisposat a la rica improvisació, i temes més plàcids i reposats com ara el màgic Sound of water, que Metheny va tocar amb la seva peculiar guitarra Pikasso de 42 cordes. Influències del rock, del pop, del folk... res va estar renyit amb aquell recital de bon jazz del segle XXI.