Quedava encara una hora perquè comencés el segon recital de Norah Jones a Barcelona, però quan l'atmosfèrica i amarga cançó d'autor de M Ward –teloner de luxe– va aparèixer a l'escenari d'un palau encara a mig omplir, ho va fer acompanyada d'una noia menuda, discreta i relaxada, amb texans i brusa, que, en efecte, era Norah Jones. Quan part del públic encara es preguntava si aquella mossa era realment l'autora de Come away with me, Jones i Ward, Ward i Jones, ja gairebé havien brodat una lectura captivant del Blue bayou de Roy Orbison, primera de les quatre cançons que van interpretar plegats. Va ser, segurament, el millor moment de la nit.

Amb la brusa i els texans al camerino, Norah Jones va emprendre una hora més tard el seu recital amb un elegant vestit roig i la càrrega –en el seu cas, vés a saber si per timidesa, ben pesada– d'haver de ser ella la mestressa absoluta a l'escenari. Va cantar tan brillantment com ho fa en els seus tres discos, va mostrar certa tècnica amb la guitarra i especialment el piano, va versionar amb gràcia les Dixie Cups (I'm gonna get you yet) i Tom Waits (The long way home), però, inexplicablement dispersa, també es va confondre dos cops amb el repertori i se li va fer difícil comunicar-se amb l'audiència amb naturalitat.

Potser, com ja va fer valer l'any passat com a integrant del grup Little Willies, Norah Jones renunciaria ben ràpid al magnetisme que s'exigeix a qualsevol gran dama de la cançó i compartiria molt gustosament el protagonisme.

Potser és que, tot i que ven milions de discos, a Norah Jones li agradaria ser més una antidiva que una diva.