A Veneçuela, Hugo Chávez no només ha tancat una cadena de televisió i ha monopolitzat el terreny de la informació, sinó que també ha aplicat una curiosa mesura política per promoure el cinema que ha estat ignorada per tots els mitjans de comunicació. Veneçuela és un país amb una quota de mercat del 93% de la producció americana i pràcticament no hi ha cap cineasta veneçolà que cridi l'atenció en els circuits internacionals. Arran d'aquesta situació, Chávez ha decidit promoure l'accés dels habitants de Veneçuela a les sales. Per això, la Cinemateca Nacional, que fins ara només tenia una única seu en un dels barris centrals del país, ha obert una seu a cadascuna de les 18 principals províncies del país que ofereixen una tasca descentralitzada de promoció cultural del cinema. Aquesta mesura ha estat acompanyada d'una altra política consistent a fer que a finals de l'any 2008 cadascun dels 325 municipis del país tingui una sala cinematogràfica equipada de cinquanta butaques, una pantalla gegant i un projector de DVD. Juntament amb tot això, la federació de cinema d'art i assaig ha decidit crear un festival itinerant, anomenat Cinemóbil, en el qual es projecten pel·lícules d'autor de manera gratuïta amb la finalitat de buscar nous públics.

Totes aquests informacions sobre Veneçuela, que estan presents en un dossier que l'edició espanyola de la revista Cahiers du cinéma dedica a l'exhibició en diferents punts del planeta, contrasta amb la situació que es viu a Catalunya i a tot l'Estat espanyol. A tot l'Estat hi ha 4.299 pantalles destinades a l'exhibició cinematogràfica, de les quals només 135 duen a terme projeccions en versió original. De les pantalles de versió original, 100 es concentren a Madrid i Barcelona, i en moltes ciutats aquest tipus de projecció es només testimonial, gràcies que un dia a la setmana es decideix projectar algun títol comercial. A Catalunya, la situació també és kafkiana, ja que a banda de les 46 pantalles que hi ha a Barcelona, només el cinema Truffaut de Girona figura com a sala estable en versió original. En alguna ciutat hi ha projeccions en versió original esporàdiques. Arran d'aquesta situació, el contrast amb Veneçuela resulta significatiu. Des de fa temps, estic convençut que un dels principals problemes que ha travessat l'exhibició a l'Estat no és cap altre que la ignorància política. S'ha deixat que el cinema funcionés enterament des d'una política mercantilista privada, i no s'ha pensat a dur a terme una política cultural encaminada a protegir l'exhibició i a permetre que circulin determinades obres amb tota comoditat. Sempre he pensat que de manera semblant a com es va fer amb el món del teatre, els ajuntaments haurien pogut adquirir locals vells per remodelar-los i transformar-los en cinemes públics d'ús cultural. Aquesta política hauria promogut la possible creació d'un circuit d'art i assaig que protegís un determinat cinema de qualitat, que lluités per la difusió de les obres entre el públic jove i acabés consolidant noves polítiques. Si analitzem la situació, veurem que com a contrapartida, molts de municipis de l'Estat han preferit fer una política de festivals que permeti als polítics de torn poder-se fer una fotografia amb una determinada estrella. El resultat és paradoxal, ja que hi ha festivals per donar i per vendre, però en canvi no hi ha cap circuit estable. Alguna cosa hem d'acabar aprenent-ne, d'Hugo Chávez.