La Casa Reial, i sobretot el rei Joan Carles, han tingut amb El Jueves una relació més aviat cordial. Sobretot des que un bon dia, davant la sorpresa de tota la redacció, van trucar des de La Sarsuela per si era possible obtenir l'original d'un pòster desplegable dibuixat per Ventura. «La il·lustració l'havia fet basant-me en un esbós de Gin i representava el príncep Felip vestit de pilot d'aviació», explicava ahir el dibuixant, que ha constatat personalment que el Rei és un gran enamorat dels dibuixos humorístics. «Quan l'he fet sortir a la tira de La Vanguardia, també me l'ha demanat.»

Ventura recorda el desaparegut Ramon Tossas Ivà, que va fer una portada del príncep Felip a qui cremaven els testicles en una quintada a la mili. «Ivà estava una mica molest perquè a ell no li havien demanat la il·lustració.»

Des de l'obsequi de l'original d'El Jueves al Rei, les relacions amb la revista van ser fluïdes. Fer, que continua dibuixant la sèrie Puticlub per la publicació, va ser l'autor d'una altra portada polèmica del Rei. «Va ser quan el secretari general del Partit Comunista, Julio Anguita, va qüestionar la legitimitat monàrquica. Jo vaig dibuixar Joan Carles calb. Una calba a l'estil Constantino Romero. El rei hi exclamava: ‘Em caurà el pèl com a la Carolina' [en aquella època les revistes del cor deien que la princesa Carolina de Mònaco estava perdent els cabells a causa de l'estrès]». El títol de portada era força contundent: «Monarquía pa tu tía.» Fer recorda que poc després van tenir una trobada amb la família reial i el Rei estava ben content i la reina els va felicitar per una historieta que havia aparegut amb motiu del primer fill d'Urdangarin i la infanta Cristina.

«NO EM TOQUEU ELS NOIS»

Actualment, El Jueves publica una tira de Guillermo, titulada La Reina y yo, en què els Borbons són els protagonistes. La tira del número segrestat ahir representa Leandro Borbón, parent del rei, amb cara de desconcertat en una benzinera. Al costat del sortidor, un empleat diu a un client: «Cada estiu, la mateixa història! Sempre hi ha una família que deixa un vell a la benzinera.» La tira està signada per Guillermo, el coautor de la portada d'aquesta setmana amb Manel Fontdevila, el creador de La Parejita, una de les sèries més populars d'El Jueves sobre una parella jove amb criatura.

Una altra sèrie clàssica d'El Jueves d'ambientació monàrquica és Pascual, mayordomo real, d'Idígoras & Patxi. El majordom serveix de fil conductor per construir tot un anecdotari al voltant de la família reial.

La revista El Jueves ha trobat un bon filó d'inspiració en la família reial. Tant és així que no fa gaire va treure al mercat, en edició de luxe amb tapa dura, un volum de 350 pàgines que recollia la majoria d'acudits, historietes i portades dedicades a la monarquia: Tocando los borbones. El llibre ha estat un bon èxit, la qual cosa fa pensar que no té res d'estrany que a l'hora de crear polèmica sigui precisament La Sarsuela la que la provoqui. En l'últim cas de les caricatures de Mahoma, El Jueves va optar per reconèixer que els feia por provocar la reacció de l'integrisme islàmic. Hereva d'El Papus a El Jueves encara és viu el record de l'atemptat d'extrema dreta que va matar Joan Peñalver, el conserge de la finca on hi havia la redacció d'El Papus.

La portada motiu del segrest no és menys esfereïdora que les il·lustracions que apareixen en el llibret de la col·lecció Los inéditos de El Jueves , titulat 60 gilipollas de la semana que acompanya el número retirat dels quioscs i en què apareixen Aznar i un membre d'ETA en una postura, si fa o no fa, semblant a la que es veu a la portada. El de darrere és l'etarra. En el recull d'inèdits, també hi apareix Fraga fumant una cigarreta enllitat amb un afectuós Tejero que no s'ha tret el tricorni per anar al llit. I parlant de Tejero. Ahir al vespre a la pàgina web d' El Jueves es preguntaven si el que escrivien per explicar què és l'humor ho feien un 20 de juliol del 2007. Potser, a més del canvi climàtic, estem vivint un salt en el temps. Ahir, sí, era 20, però més aviat semblava un 20-N o un 23-F, o fins i tot el viatge semblava que anava més lluny. Més o menys cap al 1966, quan la llei Fraga va abolir la censura prèvia. Només que, compte!, les publicacions es podien segrestar del quiosc. Com ahir mateix.