Les detencions, ordenades pel jutge culer de l'Audiencia Nacional, en comptes de reacció al carrer, van provocar un sentiment humanitari contra la tortura. La societat civil catalana es va mobilitzar, fins i tot personalitats gens sospitoses de ser independentistes. El Ministeri de l'Interior i l'Audiencia Nacional l'havien fet massa grossa i la resposta cívica i ciutadana va ser contundent, especialment a les comarques gironines.

Amb el lema Catalunya vol viure en llibertat, 15.000 persones es van reunir a Girona per assistir a un macroconcert de solidaritat amb els presos detinguts. Va ser el cinquè dia dels jocs olímpics, el 29 de juliol del 1992, un dimecres. El cartell feia goig: Santi Arisa –també va fer de presentador del concert–, Lloll Bertran, la Companyia Elèctrica Dharma, Kitsch, Lluís Llach, Els Pets, Marina Rossell, Sopa de Cabra, Josep Tero, El Último de la Fila i Umpah-Pah.

L'escriptor Manuel Vázquez Montalbán va llegir-hi un manifest. L'havien organitzat quinze mitjans de comunicació catalans, liderats per El Punt: El Temps, El 9 Nou, Revista de Badalona, El 3 de Vuit, Diari de Lleida, Diari de Girona, La Mañana, La Marxa, Nou Diari, Diari de Barcelona, La Veu de l'Anoia, Segre, Tot Sant Cugat i Regió 7. Avui és més que clar que mai que aquella operació va ser un cop d'efecte mediàtic internacional, una operació propagandística conduïda des de Madrid, ja que a Catalunya, lluny d'haver-hi una demanda social o dels poderosos sectors econòmics contra l'independentisme d'esquerres, hi va haver una resposta cívica i ciutadana molt contundent, des dels sindicats d'estudiants, els de treballadors i de pagesos, fins al món de l'art i de la cultura.

La pressió popular va sacsejar la societat civil i va acabar per influir tots els partits polítics. Tots els partits. Tots. Un fet que analitzat quinze anys més tard pot semblar impossible, però que explica l'escenari del 1992, el mal ambient que amenaçava la convivència pacífica, l'equilibri que quinze anys després algú encara està entestat a trencar. Per això, tots els partits a les comarques gironines van signar un manifest sobre les detencions fetes arreu dels Països Catalans. Tots el van signar: CiU, ERC, Iniciativa, el PP, el PSC i les candidatures municipals CUP i Plataforma Progressista –de Banyoles–, CUPA –d'Arbúcies– i la UPM –de Torroella de Montgrí–. Després s'hi van adherir, gradualment, alcaldes i regidors. Mentrestant, els plens dels ajuntaments i els consells comarcals aprovaven mocions de suport als torturats i de condemna per les detencions innecessàries en el context d'un país no violent. Els col·lectius de familiars i amics dels detinguts, l'Assemblea Permanent per la Llibertat dels Presos Independentistes, i entitats municipals i comarcals coordinaven les accions de protesta i de suport.

Aquell concert va esdevenir el punt culminant de la condemna de la societat civil catalana. Els que pensaven que era una operació de neteja per tranquil·litzar els jocs olímpics van fabricar un element de crispació que va amenaçar Barcelona 92.

Eduard López lamenta que avui, quinze anys més tard, institucions com ara la Guàrdia Civil i l'Audiència Nacional siguin intocables, i que, sobretot, la llei antiterrorista segueixi vigent: «Per tot plegat vivim amb un dèficit democràtic.» És la mateixa llei antiterrorista aplicada el febrer del 2007 a la jove educadora de Sarrià Ter vinculada a moviments anarquistes, Núria Pòrtulas, que va estar quatre mesos en presó preventiva, sense que de moment se'n coneguin les raons que justifiquin la situació.

Fins al 1999, set anys després d'aquella batuda injusta, alts responsables de la seguretat de l'Estat no van reconèixer –La gota malaia, de Luis Mauri i Lluís Uría, Edicions 62– que les detencions d'independentistes catalans van ser una simple mesura preventiva i gairebé que no se'n van respectar els drets.