Eduard López, detingut el 6 de juliol, quan tornava del cinema i de fer unes copes amb uns amics, ho recorda tot perfectament, des de la detenció fins als interrogatoris amb tortures, però fa notar que no té seqüeles psicològiques, com la majoria de víctimes d'aquella operació. «Cada cop és més lluny, però no ho oblidaré mai. A vegades ho veig com una pel·lícula. No penso mai que m'agafaran i em posaran una caputxa. No tinc somnis recurrents i no sento que tinc una personalitat torturada. No tinc pors ni em fa res parlar-ne.» Al contrari, López creu que parlar-ne és bo perquè mai més no passin coses semblants. Des de llavors té molts dubtes i malfiances contra l'aparell de l'Estat i les seves clavegueres. Aquesta sensació li va augmentar, sobretot, arran de la detenció i de l'aplicació de la llei antiterrorista a Marcelo Otamendi, director d'Egunkaria. «Quan sento el que explica, em veig a mi.»

Marcel Dalmau, arrestat el 4 de juliol, va més enllà i assegura que qualsevol fet relacionat amb la tortura, encara que no sigui per causes polítiques, passa en primer terme. Així, lamenta el casos denunciats contra els Mossos d'Esquadra: «Hi penses molt perquè veus que no és patrimoni només d'uns uniformes.» Segons Dalmau, el torturador pateix o acabarà patint una malaltia mental, que ha de ser tractada. «Són gent que es recrea amb el dolor, que, a banda de l'ira i l'odi, en fa mofa i té voluntat d'humiliar la víctima», afegeix Marcel Dalmau, que compara les tortures amb els maltractaments familiars. «Qualsevol persona agredida, encara que no hagi fet res, té sensació de culpa. Quina culpa pago? Déu m'està castigant... Per això la resposta és sacrificial.»