Després del 27 de maig, menys participació i més pluralitat. Aquesta seria una de les possibles lectures de les eleccions locals a Catalunya. Respecte a la participació, la llista de reflexions és llarga, però en tot cas, resulta recomanable analitzar les dades amb rigor. En primer lloc, perquè l'abstenció s'ha concentrat ara (i molt abans) en determinades ciutats i barris, la majoria amb una forta implantació del PSC i ICV, i menys d'ERC. I és evident que les causes de la baixa participació en aquests indrets tenen molt a veure amb l'exclusió social, el nivell educatiu i socioeconòmic i bastant poc amb la llei electoral o si governa o no la llista més votada, sigui del color que sigui. I segon, respecte a fa 4 anys, l'abstenció s'ha incrementat a Catalunya més de set punts, i ha passat del 38% al 46%, però en les eleccions de 1999 ja va ser del 44%. Per cert, aquell any no hi havia tripartit, no hi havia procés estatutari i governava a Catalunya la llista més votada.
Llegir i valorar els resultats de cada força política és un exercici arriscat. Què valorem per mesurar l'èxit? CiU, el PSC, ERC i ICV tenen un element comú, poden dir que han guanyat, en vots (CiU) o en nombre de regidors i alcaldes (PSC, ERC, ICV). Ara bé, guanyar en vots com ha fet CiU no li ha representat millorar en poder institucional, sinó més aviat al contrari.
El PP, per contra, ha tingut la capacitat de dissimular força bé que és un perdedor nat, en vots i regidors. Comença a ser digne d'estudi, que un partit alternativa de govern a Espanya, una de les dues grans famílies polítiques europees, sigui tan marginal en l'escenari polític català. En canvi, les tres forces d'esquerra estan consolidant un creixement territorial quantitatiu d'alt contingut simbòlic, que trenca les seves històriques fronteres electorals i, més important, les socials. ICV, per exemple, ha assolit representació en municipis que fa uns anys semblaven territoris inhòspits, per no dir hostils. És més, s'intueix que encara queda camí per córrer per una senzilla raó: els valors que representa ICV s'expandeixen amb més rapidesa que l'organització. En aquest sentit, aquest creixement ajudaria segurament a incrementar el nombre de governs d'esquerres actuals o a fer-los més plurals. Governs d'esquerres (bipartits o tripartits) que sumen un centenar, però que destaquen sobretot perquè governen la majoria de la ciutadania de Catalunya. ICV, per exemple, ho fa en governs que representen 3.500.000 ciutadans i ciutadanes, per sobre de CiU i molt per sobre del PP.
Les eleccions de fa poques setmanes han posat de manifest que Catalunya és més plural. Pel que fa al nombre de llistes presentades, per la diversitat en la composició dels consistoris o pel fet que els dos partits majoritaris a Catalunya, PSC i CiU, sumin només un 57% dels vots, mentre que a Espanya el PSOE i el PP obtenen un 70%. En aquest sentit, els ajuntaments reflecteixen bé la pluralitat social, el fet que a Catalunya tenim dos eixos polítics i no pas un (esquerra-dreta, catalanisme-espanyolisme). I també d'altres, encara emergents, com ara l'eix desenvolupament sostenible i no sostenible, que expliquen l'aparició d'ICV en municipis en què el debat polític gira al voltant de quin model de creixement s'adopta. Aquesta pluralitat es tradueix en molts casos en la configuració de coalicions de govern. La cultura política catalana, plural i propensa al pacte, facilita aquest mecanisme per assolir majories. D'una manera interessada, s'ha volgut assimilar a vegades coalició a pacte antinatural. Però no hi ha cap partit a Catalunya que no participi en desenes de coalicions. A vegades aquests pactes desplacen la llista més votada (la minoria majoritària). Però com apunten les dades, aquesta situació es produeix només en l'11% dels ajuntaments. En definitiva, un mapa polític plural com és la nostra societat, amb una majoria de la població governada per les esquerres, on en el 90% dels casos governa la llista més votada i on les coalicions són un instrument normalitzat.
