Les eleccions municipals del 27-M a Catalunya han deixat poques sorpreses, però molta fragmentació. Han aparegut amb força algunes candidatures de signe divers i de caràcter molt local que caldrà veure evolucionar. El cas més paradigmàtic és el de Cervera, on, tot i que s'elegien només 11 regidors, van obtenir representació fins a 7 candidatures.

Aquest és un país, per tant, on cal pactar. És necessari construir majories per poder governar, no n'hi ha prou de ser la força més votada, perquè en la majoria de municipis grans i mitjans no hi ha majories absolutes. De fet, només en 272 dels 946 municipis, menys d'un 30%, un grup podrà governar tot sol.

El creixement del nombre de candidatures arreu de Catalunya, tant dels cinc grans partits com d'altres formacions polítiques, de caràcter local o nacional, ens ha conduït progressivament a un canvi de model. Un nou model més obert que l'anterior, més competitiu i, per tant, menys estable. Un model que obliga a mantenir activa de manera permanent la capacitat de diàleg dels alcaldes amb els veïns i el conjunt de forces polítiques amb representació en cada ajuntament.

Aquests canvis, que ja es van començar a produir a finals dels anys 90, han fet que s'hagi trencat definitivament el model dual que havia caracteritzat el mapa municipal català durant molts anys. Aquest model es basava en l'hegemonia de CiU en els municipis petits, i l'hegemonia del PSC i de les esquerres en la immensa majoria de ciutats de més de 50.000 habitants.

El creixement progressiu de socialistes i republicans en els municipis petits i en la majoria de capitals de comarca ha fet modificar definitivament la posició hegemònica de CiU, que, tot i mantenir-se com la primera força en nombre d'alcaldes (amb 420), no pot frenar la progressió de les esquerres, que han aconseguit l'alcaldia en 459 municipis.

En les principals ciutats, incloent-hi per primer cop en 18 anys les 4 capitals de demarcació, els governs d'esquerra són clarament majoritaris, i la gran novetat del 2007 és la recuperació per part dels socialistes de l'alcaldia de Tarragona. Així, només en una de les 23 ciutats de més de 50.000 habitants, Sant Cugat del Vallès, governa CiU. En la resta, els governs d'esquerres liderats pel PSC, o per ICV en el cas del Prat de Llobregat, són una constant. Els partits d'esquerres –i els socialistes en particular– continuen governant en els municipis on viuen la majoria dels ciutadans de Catalunya. En les ciutats mitjanes cal destacar la força de les esquerres en la majoria de capitals de comarca. Obtenen l'alcaldia en 9 de les 11 capitals de les comarques barcelonines, en 8 de les 12 lleidatanes, en 5 de les 8 gironines, i en 5 de les 10 tarragonines. En total, les esquerres governaran en 27 de les 41 capitals de comarca, amb alcaldes del PSC, ERC o independents progressistes.

Un cas ben clar és el de les comarques lleidatanes, on el PSC no només obté la majoria absoluta a Lleida, sinó que revalida o aconsegueix les alcaldies de Balaguer, Cervera, Mollerussa, Tàrrega, Tremp i Solsona, i ERC manté la de les Borges Blanques, amb els suport socialista. A les comarques gironines el PSC i ERC governen a Olot, Puigcerdà, i Ripoll, i recuperen Salt, a més de mantenir Girona. I a les comarques tarragonines, no només recuperen Tarragona, sinó que mantenen Reus, Montblanc, Gandesa i Móra d'Ebre.

Aquest mapa municipal es completa amb els acords assolits entre el PSC i ERC per governar conjuntament les diputacions de Lleida i Girona, que fins ara havien estat presidides per Convergència i Unió.

Podem parlar, doncs, d'un progrés clar de les esquerres arreu de Catalunya, on es consolida l'aposta feta des de l'any 2003 per un govern d'esquerres a la Generalitat. Una aposta que ha significat un canvi de paradigma en la política catalana, que s'ha reestructurat sobre la base de l'eix esquerra-dreta, i que té també conseqüències en l'àmbit municipal, tal com es demostra amb les noves majories que governaran els pobles i ciutats de Catalunya en aquest nou mandat.