«El poble que es mogui!», es va sentir ahir al diminut saló de plens de l'Ajuntament de Sant Celoni. I immediatament després es va sentir un gran carrisqueig. Les cadires van anar arrossegant-se uns centímetres, pocs, cap endavant, a tocar de la tarima. El poble, en efecte, es va bellugar i va fer un pas cap endavant. Calia fer lloc. Faltaven encara 40 llargs minuts per començar la constitució del nou ajuntament i les 25 cadires estaven ja totes ocupades. Feia fred. L'aire condicionat estava descontrolat. Les cares eren alegres, rialleres. La gent que anava arribant es col·locava dreta per veure un moment històric. Com pocs s'havien vist en la política municipal. «No crec que ho torni a veure això mai més», comentava un veí del poble.

A primera fila hi havia persones afins al PSC, partit que ha portat el timó del municipi durant 18 anys, que es diu aviat; encara que la majoria de la concurrència anava d'un altre pal. Es palpava. Es van sentir els primers aplaudiments, sense raó aparent, mentre s'anava fent lloc Montserrat Vinyets, de la Coordinadora d'Unitat Popular (CUP). La temperatura va començar a pujar. La gent no hi cabia, i les pintures de Guinovart perillaven entre els cops de colze. Mai tan poca gent n'havia semblat tanta.

El regidor de més edat, Marià Pere Poch, de CiU, va jurar el càrrec. Va dir que no renunciava al dret a l'autodeterminació. Semblava bastant forta la proclama, més que res perquè també va prometre «guardar i fer guardar la Constitució». Una cosa amb l'altra no casen gaire, per no dir que s'assemblen com un ou a una castanya. Però el regidor més jove, Albert Ventura, elegit per la Coordinadora d'Unitat Popular (CUP), va anar més enllà que el seu nou company de consistori i va situar els de CiU com el que són: uns moderats. Sense esmentar per a res el dret a l'autodeterminació, Ventura va fer una maca drecera i va dir que no renunciava a la independència. De Catalunya, és clar.

SENSE ULLERES

L'hora final s'acostava. Els partits es van posicionar, i la portaveu de la CUP, que tenia la clau de l'Ajuntament, va començar a inclinar la balança. Va dir el que volia dir. Que la raó de ser de partits com ara el PSC i CiU és l'«enquistament, les quotes de poder, les misèries partidistes i l'amiguisme, i que estem estancats lingüísticament, culturalment i políticament, i cal una regeneració i retornar el poder d'allà on no havia d'haver sortit: els veïns i veïnes». Deulofeu, representant d'un dels partits al·ludits, semblava que li donava la raó: «Cal eradicar el tacticisme i enfocar totes les decisions exclusivament en l'interès del poble.» I aleshores va començar a tremolar la terra. Arribava l'hora de votar i elegir alcalde.

A les 12.35 hores la CUP va donar l'alcaldia a un metge cardiòleg, Francesc Deulofeu, que va saludar tots els regidors del PSC, fins i tot el desbancat alcalde Joan Castaño. Tots dos es van donar la mà. I a un dels veïns li va sortir de l'ànima la següent expressió: «Bah, si feia un any que quan es veien pel carrer ni se saludaven!» El tripartit moria. Naixia una insòlita aliança CiU-CUP. Investit alcalde, Deulofeu va dir que Sant Celoni havia patit un «terratrèmol», va prometre «feina, casa i serveis» per a tothom i que el poble «començava a caminar», el mateix lema que l'usat per la CUP durant la campanya. I la gent es va aixecar i es va sentir de nou un carrisqueig. El poble, novament, es movia.