El 15 de juny del 1977, un dimecres, avui fa trenta anys, es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a l'Estat espanyol després de la dictadura de Franco. Els partits polítics acabats de legalitzar no van tenir ni temps per organitzar-se i preparar la campanya. L'últim de ser legalitzat i el més característic de tots va ser el Partit Comunista d'Espanya (PCE); això passava el 14 d'abril, just dos mesos abans de les eleccions. Va ser un dels moments més difícils de la transició democràtica que va provocar sorpresa i certa por en alguns sectors de la societat però també indignació en el si de la dreta franquista i molta tensió dins de l'exèrcit. De fet, tres dies abans el ministre de Marina, l'almirall Pita de Veiga, havia presentat la dimissió en assabentar-se de la decisió del president del govern, Adolfo Suárez, de legalitzar el PCE. Van ser uns dies de molta tensió i violència. El mateix mes d'abril es va produir la matança d'Atocha, en què van morir set advocats laboralistes del PCE a mans de militants i sicaris dirigits per la ultradreta, fet que va provocar manifestacions massives de comunistes i socialistes. Setmanes abans Suárez havia promulgat el decret d'amnistia per als presos polítics i havia legalitzat els sindicats. La presència del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, a l'Estat espanyol i el retorn de la seva presidenta Dolores Ibárruri, la Passionaria, són dos símbols que van marcar la política espanyola d'aquells anys.

La ferma decisió d'Adolfo Suárez de tirar endavant el procés democràtic i liquidar el Movimiento Nacional franquista va perillar tant per la resistència que procedia dels sectors més immobilistes i colpistes de l'antic règim, com per la violència que venia d'organitzacions armades com ara ETA, els GRAPO i el MPAIAC (Moviment per a l'Autonomia i la Independència de les Canàries). ETA l'any 1977 va matar 28 persones, i els GRAPO van portar a terme, entre el 1976 i el 1977, diversos segrestos.

La situació econòmica espanyola era desastrosa, amb un deute extern que superava els 14.000 milions de dòlars, una inflació d'un 44% i una balança comercial deficitària. Per resoldre aquesta situació, el mateix 1977 es van signar els Pactes de La Moncloa, un acord de totes les forces polítiques.

Aquelles primers eleccions democràtiques celebrades per primer cop des de feia més de quaranta anys van donar la victòria a la UCD (Unió del Centre Democràtic), i el PSOE va emergir com a segona força, mentre que els comunistes, la formació més combativa i més ben organitzada en la clandestinitat, van quedar molt lluny de les expectatives, i els franquistes aplegats en l'Alianza Popular van obtenir uns resultats minsos.

L'escrutini no es va donar com a definitiu fins al cap d'uns dies, i Adolfo Suárez va formar govern el 4 de juliol. La UCD havia guanyat amb una majoria relativa –un 34% dels vots– i 166 diputats, dels quals un 17% havien estat procuradors de les antigues corts franquistes. En aquell primer govern democràtic, només hi havia un militar, Gutiérrez Mellado. El PSOE es va situar com a segona força política –amb un 24% dels vots– i 103 diputats, tot i presentar-se com la gran alternativa democràtica al franquisme, i amb dos joves líders, un carismàtic Felipe González acompanyat per Alfonso Guerra, el seu segon. Els socialistes catalans van obtenir 21 diputats. El PCE, liderat per Santiago Carrillo i Dolores Ibárruri, que van renunciar a la República, sota la bandera monàrquica només va aconseguir un 6% dels vots i dotze diputats. El PSUC en va obtenir vuit. La franquista AP, a causa de la poca credibilitat democràtica del seu principal dirigent, Manuel Fraga Iribarne, només va aconseguir setze diputats i un 8% dels sufragis.