L'Ajuntament de Reus ha limitat l'accés de càmeres de televisió en el ple de constitució del nou consistori de dissabte. Ell mateix distribuirà a tots els mitjans el senyal de l'emissora municipal i permetrà l'entrada d'una única càmera lliure per fer imatges, que s'hauran de compartir entre la resta de televisions. És el primer cop que es planteja una mesura així a les comarques de Tarragona.

Com a conseqüència dels resultats electorals, dissabte es preveu una allau de mitjans de comunicació, alguns dels quals no han parlat mai de Reus. L'Ajuntament creu que tants mitjans, en concret les televisions –pel caràcter invasiu de les càmeres–, posen en perill el desenvolupament normal del ple, i per tant són un risc per a la institució, la seva imatge i la seva dignitat. La limitació és per a tothom, tant si han fet informació regular de Reus com si no.

És cert que és difícil adequar un saló de plens del segle XVIII a les necessitats de comunicació del segle XXI, que la situació és excepcional i que la presència de periodistes i les càmeres no hauria d'alterar mai la vida de les institucions democràtiques.

Però avui en dia, per bé i per mal, la política es fa a través dels mitjans de comunicació. He dit que la presència de periodistes i càmeres no hauria d'interferir en els actes institucionals, però tots sabem que on hi ha una càmera els polítics canvien de to, de formes i fins i tot de discurs, i que les campanyes electorals estan farcides d'actes planificats i organitzats en funció de la presència de les càmeres.

Aquesta decisió arriba després d'una campanya electoral en què els polítics han tornat a fer pública la seva desconfiança en els periodistes, exigint blocs electorals als mitjans públics. I posteriorment han carregat part de responsabilitat de l'abstenció a la corresponent denúncia dels periodistes.

Què hem fet malament, els periodistes, per ser tractats pels representants del poble com una amenaça per a la democràcia? De què té por l'Ajuntament de Reus? Nosaltres hem de reflexionar. Perquè els polítics no estan sols. Molts ciutadans també desconfien dels periodistes. Però de quins periodistes? Dels que fan periodisme de declaracions i, amb la complicitat dels polítics, competeixen per veure qui la diu més grossa? Dels que barregen la política amb l'horòscop i les confessions de parella? Dels que des dels micròfons pontifiquen sobre tot el que es posi sobre la taula? Dels que fan un gaspatxo amb les intimitats dels famosos i la corrupció urbanística?

Els periodistes que defensem treballar amb criteris de servei públic i amb el codi deontològic com a guia som majoria. Però sabem que aquests els altres fan molt soroll. Es veuen i se senten molt. També sabem que en l'actual sistema de producció de la informació, la responsabilitat social corporativa de les empreses de comunicació no cotitza gaire, i en canvi l'espectacle ven molt. Per això es va reduint cada cop més la distància entre els serveis informatius i els programes grocs-roses-negres de les televisions privades.

Els periodistes hem de reflexionar i treballar amb rigor per guanyar-nos la confiança dels lectors. Però els polítics no evitaran el risc que corre la imatge de les institucions tancant-se en edificis del segle XVIII on només es pugui veure què passa mirant pel forat del pany.

L'Ajuntament és la casa de tots i el ple és necessàriament un acte públic, on els representants elegits han d'exposar i discutir les decisions que ens afecten a tots.

Exigeix la màxima transparència. El màxim pluralisme informatiu. Al saló de plens no hi caben 100.000 reusencs. Com que l'espai és molt limitat, haurien de tenir prioritat els periodistes, que en la societat actual són els encarregats de fer pública, de fer arribar al conjunt dels ciutadans l'acció política que es desenvolupa al ple. Per això, entre tot el públic, l'Ajuntament faria bé de garantir primer un lloc als periodistes.