Recentment, l'escriptora Khady Koita va ser a Girona per participar en una taula rodona organitzada amb motiu de la presentació del seu llibre Mutilada (Ediciones Martínez Roca, 2007), un relat commovedor i valent, narrat des de la pròpia experiència i a cara descoberta sobre la pràctica de l'ablació de clítoris que pateixen cada any dos milions de nenes, la majoria del continent africà. Segurament que els assistents a l'acte que omplien la seu del Col·legi de Periodistes no oblidaran fàcilment ni l'emoció del testimoni personal ni la força del compromís polític d'aquesta senegalesa que ha volgut convertir la brutal ferida íntima infligida als 7 anys en símbol universal per a la llibertat de totes les dones que combaten les amputacions de diversa mena associades encara al fet biològic. Pel que fa a la mutilació genital femenina (MGF), no en té cap dubte: és un atemptat als drets humans i per això mateix denuncia el relativisme cultural que amb el pretext realment cínic del respecte als costums aliens acaba consentint la violència i la indefensió de qui la pateix. L'exemple més clar el recull en el llibre, de la veu d'una ginecòloga francesa que es lamenta sobre el suposat «prejudici» dels seus col·legues, als quals recomana que «deixin en pau el clítoris de les africanes». La resposta de Khady toca el moll de l'os: «Això és molt senzill de dir quan es conserva el propi. És que les dones africanes no tenim dret a la nostra integritat?»

Tampoc no es protegeix una cultura impedint-ne l'evolució i en aquest aspecte Khady coincideix amb el seu compatriota, el poeta i polític senegalès Léopold Sédar Senghor, que va escriure: «La meva negritud no és una gàbia o una presó, sinó una projecció.» Per a ella, que se sent orgullosa dels valors positius que com a africana pot aportar al món, la seva projecció implica sobretot el coratge d'eradicar tradicions «cruels, espantoses i humiliants», que a més de tot frenen el progrés del continent a perpetuar el rol de submissió de la dona a través del control més ferotge a la seva sexualitat. «Tenim el dret i el deure de dir prou, de posar fi a una violència que ens degrada com a éssers humans», va expressar en la seva conferència a Girona. I per vèncer, la millor estratègia és convèncer. Que significa desmuntar tot un univers de mites i creences molt poderoses que durant segles han emparat el ritus com a garantia de supervivència. Hi ha comunitats convençudes, per exemple, que una dona bilakoro (impura, no tallada) no pot concebre i, en cas de fer-ho, el seu fill mor si en el moment de néixer frega el clítoris de la mare. Altres justificacions, especialment la de tipus religiós, tenen una gran influència entre els pobles islamitzats tot i que l'Alcorà no en parla i en canvi la mutilació es fa també entre els jueus falaixa d'Etiòpia i els cristians coptes d'Egipte i del Sudan, cosa que revela els seus antics orígens animistes. En síntesi, la dona «purificada» es considera més vigorosa, fèrtil i fidel en veure disminuït el seu plaer sexual; la que no ho és arrossega els atributs d'indisciplinada, irresponsable i difícil de subjectar dins del jou matrimonial. Una és respectada i l'altra, rebutjada pel grup.

El dret i el deure de dir prou ha fet de Khady Koita com ella mateixa reconeix «una revolucionària en conflicte amb la comunitat». És obvi que la seva tenacitat i el de moltes altres dones que també planten cara a una tradició tan arrelada comporta transformacions profundes en l'estructura de les societats africanes fins al punt que països com ara Guinea, Libèria, Ghana, Burkina Faso, Djibouti, Costa d'Ivori, Tanzània, Togo, Nigèria i el Senegal han adoptat en els darrers anys normatives que prohibeixen l'ablació. La llei no n'assegura l'abolició definitiva, però és un pas important i un instrument útil per impulsar el canvi de mentalitat que lentament es va filtrant en el continent. El protocol de Maputo signat el 2003 representarà quan s'apliqui –segons Khady– una millora substancial en les condicions de vida perquè parteix de la igualtat entre homes i dones i condemna la violència i les pràctiques pernicioses per a la salut, com són les mutilacions genitals i els matrimonis forçats.

Khady presideix la Xarxa Europea en la Lluita contra la Mutilació Genital Femenina i és una ferma defensora de la necessitat d'unir esforços per a la reivindicació dels drets de les dones africanes des del moment que formen part dels drets de la humanitat. A Girona va presentar el seu llibre com una eina per a la reflexió amb l'objectiu d'ajudar les famílies a resistir les pressions que reben per continuar amb la pràctica. Promou el debat a través d'una narració biogràfica de gran valor etnogràfic que no estalvia ni la duresa ni la tendresa de la vida africana. És del tot recomanable, si bé el títol enganya: no es tracta de la història d'una dona mutilada, sinó ben al contrari, d'una dona íntegra que ha sabut lluitar per la seva llibertat. El millor títol seria: «Khady, la dona que camina» i així donaríem la raó a la seva mare, que ben aviat va saber que li havia sortit una nena molt moguda (curiosa, tossuda, rebel). De l'ombra del mango de la casa de Thiés a la llum de les organitzacions internacionals, de la mutilació secreta a la lluita pública, Khady –i ho diem amb les seves paraules– està disposada a portar el missatge de les dones africanes humiliades mentre els peus aguantin.