S'ha acabat. Ara definitivament s'ha acabat. Si amb l'atemptat de Barajas del 30 de desembre del 2006 ETA posava en via morta l'alto el foc permanent decretat al març d'aquell any, amb el delirant comunicat d'ahir donava formalment per mort el procés de pau. El comunicat, si més no, té la virtut de posar de manifest que la responsabilitat de la fi del procés és d'ETA i de ningú més que d'ETA. El govern, malgrat els errors que hagi pogut cometre aquests mesos i la manca de control dels temps del procés, ha mantingut la seva oferta fins al final i en contra de la política de desqualificació del PP. Segurament, dins de l'organització armada hi ha criteris diferents i, fins fa uns dies, les vies de comunicació continuaven obertes amb els sectors més proclius a continuar les converses, però, com gairebé sempre en la història de l'organització, s'ha imposat el criteri dels que controlen els ferros i, malauradament, intentaran dur a la pràctica la seva decisió amb la realització de més atemptats. Un monumental error que deixa ETA –i de retruc una esquerra abertzale que no sap imposar-se al braç militar– fora de joc. L'autisme del comunicat demostra que els dirigents de l'organització armada, cada cop més allunyats –físicament i mentalment– de la realitat de la societat basca, han optat per la fugida endavant, per la sortida fàcil, és a dir, per continuar fent el que saben fer, assassinar.

Després de les eleccions de diumenge passat, el comunicat d'ETA té un to patètic i d'irrealitat difícils de superar: «ETA vol fer passos per superar la divisió institucional i caminar cap a un estat independent. Milers de vots en favor del canvi polític i milers de veus pel futur d'aquest poble.» Milers de vots, certament, però de l'esquerra abertzale que ha rebutjat la violència i del nacionalisme democràtic, milers de veus, certament, que reclamen més que mai que ETA deixi de condicionar amb el xantatge de les armes la vida política d'Euskadi. Tanta és la ceguesa que, tot i atribuint a l'esquerra abertzale (Batasuna) tots els vots nuls i d'ANB, no s'adonen que amb una participació mitjana del 63% (només inferior en un punt, ai las!, de la mitjana espanyola, malgrat la forta abstenció al País Basc, 38,7%, però només un 26,9% a Navarra –deu punts per sota de la mitjana espanyola) les opcions de l'esquerra abertzale que rebutja la violència (Nafarroa-Bai, EB-Aralar, Aralar, EA) els superen en vots en el conjunt d'Euskadi i de Navarra, on la suma dels vots nuls i d'ANB només representen el 13,5% dels votants i el 8,5% del cens electoral (llevat que pretenguin sumar també a favor seu l'abstenció!). Certament, ateses les circumstàncies en què es presentava, ANB ha aconseguit uns bons resultats a Euskadi (quarta força política en vots i tercera en regidors), però no en el marc de les quatre províncies basques que apunta el comunicat com a pas previ per a la reunificació d'Euskal Herria. I com es pot ignorar la força del PNB (308.213 vots) i del PSE (241.345) a Euskadi i del PSN (63.705 vots) a Navarra (on Nafarroa-Bai n'obtenia 47.283) i de la resta de forces polítiques per arrogar-se la missió «de defensar amb les armes el poble que és agredit amb les armes». Quin poble? els dels poc més de 90.000 votants d'ANB o els dels més d'1.300.000 que han votat altres opcions.

Però no, ETA mai s'equivoca i la muda esquerra abertzale, que li fa de comparsa no denunciant la violència, tampoc. La culpa sempre és dels altres, del «tarannà de Zapatero [que] s'ha convertit en un feixisme que deixa els partits i els ciutadans sense drets» o dels «burukides del PNB, que insulten contínuament, la set de diners dels quals és insaciable». Però sí, ETA s'equivoca i, possiblement, ha deixat passar l'oportunitat de culminar un procés de pau que, en el futur, ja no podrà tenir les mateixes característiques.

Al País Basc hi ha cansament, fatiga, desencís i, sobretot, ràbia contra un grup que vol erigir-se, amb el xantatge de les armes, en el guardià de les essències basques, malgrat que una aclaparadora majoria de ciutadans bascos (i navarresos) li neguin qualsevol representativitat i li exigeixin que abandoni les armes i posi fi a la violència. Però no cal forjar-se gaires esperances, perquè l'autisme polític afecta també Batasuna i no tindrà el coratge de fer prevaldre el braç polític en detriment del braç militar. Euskadi no és Irlanda del Nord.

I ara què es pensaran molts. Ara, com es reclama des de les mateixes files del nacionalisme democràtic, no queda res més que l'aplicació de les mesures policials i judicials per posar fi una vegada per totes al malson d'una violència cada cop més grupuscular. S'apressarà Mariano Rajoy i tot el PP a exigir responsabilitats a Rodríguez Zapatero i diran allò de «nosaltres teníem raó, amb ETA no s'hi valen paraules, només la contundència de l'acció policial». No és el moment, ni disposo d'espai per analitzar les conseqüències polítiques del comunicat d'ETA sobre el govern de l'Estat, però sí que vull destacar dues qüestions: 1) l'obligació de tot governant amb sentit de l'Estat és aprofitar fins on sigui possible qualsevol oportunitat per culminar un procés de pau; i serà l'obligació de tornar-ho a intentar si es torna a presentar una oportunitat, sense deixar de banda, és clar, l'acció de la justícia i de les forces de seguretat tal com exigeix l'ordenament constitucional i estatutari vigent; 2) s'equivoca el PP si creu que «contra ETA vivíem millor» ja que qualsevol demòcrata sap que «sense ETA viuríem millor» i com sap tot nacionalista demòcrata basc que l'existència d'ETA és el principal obstacle per a la construcció nacional d'Euskadi.