En la societat de la logística, és lògic que la lògica tingui un lloc d'honor entre els mèrits objectius. Però hauria de ser sempre així? No deixa de ser cert que hi ha lògiques i logístiques que més valdria que no existissin. La lògica de la violència, per exemple. I és que hi ha lògiques que són degudes a raons perverses, per molt que qui les defensa pugui pensar que està obrant amb tanta lògica com coherència. Sens dubte, és el cas dels etarres. En la foscor de la seva fulminant coherència –cuinada a l'escalfor de l'aïllament més profund– sens dubte hi ha una veueta interna que els aplaudeix i els encoratja a tirar endavant amb decisions tan nefastes com la que ens acaben d'anunciar: l'eliminació de les condicions de treva en tots els fronts. Per tercera o quarta vegada en vint anys, aquests superhomes de la lògica ens fulminen a tots els qui anem predicant la bona fe i el miracle –en aquest cas– d'un petit trencament en tanta lògica. ETA fulmina els qui som prou càndids per pensar que de vegades surten grans resultats de les boirines mancades de lògica, de les coherències més aviat liquades i críptiques. Mai han tingut tanta raó els qui demanen que ETA faci política i deixi les armes. La política pura, al que primer renuncia és a la coherència 100%, a la lògica a prova de bomba. I dic l'expressió «lògica a prova de bomba» amb la plena seguretat que allà on hi ha bombes, la lògica és del tot sobrera. I, d'altra banda, que allà on hi ha lògica, tota bomba hi és sobrera també. No hi pot haver lògica on hi ha bombes. No existeix la lògica de la violència, com als anys trenta els intel·lectuals d'esquerres rebutjaven les raons dels «punys i les pistoles» dels feixistes.

És difícil d'analitzar el pensament de la societat basca en aquest moment, just abans de la catàstrofe. Ahir al matí, a Ràdio Euskadi van llegir un seguit de missatges que hi ha anat deixant la gent corrent, la gent que es molesta a trucar a una ràdio en un dia així. El to ha estat de certa desesperança. El to, si fa no fa, dels xais conscients, a punt d'entrar a l'escorxador. La gent basca sap a què ens porta tot això. Hi ha passat diverses vegades. I no és res de bo. Això no és una quimioteràpia, que per bé que sigui agressiva, ens pot portar a alguna mena de salvació. Això no ens pot salvar de res. La imminent campanya d'ETA no pot portar un sol element positiu es miri com es miri. Que volen castigar Zapatero? I tant que el castigaran! El més segur és que l'inici d'activitats violentes demà tindrà l'efecte d'omplir de flors la marxa triomfal del Sr. Rajoy cap a la Moncloa. Serà confirmar els jutges conservadors en la seva acció antibasca. Serà fer sentir ràbia a aquella majoria d'eurodiputats que van votar per donar una oportunitat al procés de pau basc. Serà validar els udols dels qui deien que fer-ho seria donar suport als «violents». Recomençar amb aquest horror de la violència significa cremar durant molts anys la possibilitat d'un procés de pau. Traguem-nos del cap la possibilitat de trobar un altre Zapatero, un líder disposat a veure-se-les amb els guerristes i jugar-se-la en les mogudes i il·lògiques aigües de la negociació. Els d'ETA ens han tornat a mostrar tota la immaduresa i tot l'egoisme que el nostre optimisme ens feia creure cosa del passat. I Zapatero pagarà caríssima la seva solitària aposta per la pau, un tipus d'aposta que mai no hauria de produir factura i que no ho faria si el PP fos un partit decent. Avui, amb l'anunci d'aquest trencament de la treva, és difícil d'imaginar un escenari menys prometedor per al futur de la democràcia, del País Basc i també –cal dir-ho ben clar– de la mateixa Catalunya. Perquè crec que els catalans no ens mereixem aquest paper de comparses en la nostra generosa solidaritat amb els bascos. La nostra dinàmica com a nació és un dels primers i més considerables danys col·laterals de la lògica de la violència etarra.