El PSC es juga en aquestes eleccions mantenir l'alcaldia de la capital del país, símbol del seu poder municipal i refugi institucional dels socialistes durant les dues dècades de domini convergent al govern de la Generalitat. El seu candidat, Jordi Hereu, simbolitza no només un relleu generacional al PSC de Barcelona sinó també l'última peça de l'assalt de l'aparell dels socialistes a les principals institucions catalanes, deixant enrere el maragallisme que durant més de dues dècades ha fet i ha desfet a l'Ajuntament de Barcelona.
CiU s'hi juga també molt, a Barcelona. És una oportunitat que feia anys que no tenia. Les eleccions arriben després d'un mandat difícil per al govern municipal i al cap de pocs mesos d'haver guanyat els socialistes a la capital del país en les eleccions al Parlament. Però el comportament electoral varia segons cada elecció i Xavier Trias ha hagut de lluitar contra el desànim que provoca entre l'electorat convergent la contínua reedició de tripartits sigui quina sigui la primera força. Per això, ha intentat mantenir obertes les portes a futurs pactes amb els actuals socis del PSC.
ERC, que preveu fer un salt important a tot Catalunya, es juga a Barcelona el repte de no enfosquir aquest èxit quedant a la capital per darrere d'ICV i ocupar l'últim lloc a l'Ajuntament. Iniciativa, per la seva banda, també buscarà a Barcelona guanyar pes per a una hipotètica reedició del tripartit. El PP, per últim, intentarà, a Barcelona, mantenir el bon resultat aconseguit fa quatre anys, i ho intenta fer amb un discurs dur sobre immigració, ordre i autoritat. El PP també ha accentuat un discurs espanyolista, potser mirant de reüll els bons resultats que en les catalanes van obtenir Ciutadans als barris alts de la ciutat.
Fa quatre anys Barcelona votava amb l'autoestima pels núvols: s'havia autoproclamat capital mundial de la pau després de reunir «un milió» de persones contra la guerra a l'Iraq, i es disposava un Fòrum de les Cultures que ningú sabia ben bé què era però que la propaganda municipal assegurava que faria moure el món.
Avui, en canvi, Barcelona vota amb els peus a terra, molt més preocupada pel preu dels pisos que per guanyar imatge internacional, amb l'ordre, la seguretat ciutadana i la lluita contra l'incivisme davant dels diàlegs interculturals i el discurs de la sostenibilitat inofensiva del Fòrum. Les grans transformacions urbanes han desaparegut del debat públic en benefici d'assumptes més modestos com ara la neteja al carrer, el nombre d'agents de la guàrdia urbana i, fins i tot, si la gent fa les seves necessitats allà on toca o a la via pública. Tots els partits han anat evolucionant durant el mandat i han anat modelant el seu discurs per adaptar-se a aquesta nova situació. Així, han arribat tots a la campanya, des d'un costat a l'altre de l'arc polític amb representació a l'Ajuntament, amb clares coincidències sobre la necessitat de fer grans intervencions d'habitatge públic i exercir més autoritat en l'espai públic.
