Ja coneixem quin és el joc i ja sabem que se'n derivaran frustracions i que, una vegada constituïts els equips de govern municipal, es distanciaran de nosaltres i potser perquè toparan amb complexitats que desconeixem hauran d'optar per pragmatismes que ens desagraden, trescar per camins enfangats i qui sap si trairan els principis als quals la seva ideologia, que és la nostra, els compromet. Però demà, en general i malgrat tot, visitarem els col·legis electorals.

Com a les millors famílies mantenim les diferències, qüestionem les decisions i sovint notem la incomoditat de veure'ls anant a la seva per aquests mons de Déu amb alguna cosa nostra, encara que només sigui el nom, o el vot, i no obstant això, quan arriben els moments crítics, confien en el nostre suport. Durant els períodes electorals, quan tothom tanca files i s'accentuen els xocs i es fa ostentació de la pròpia identitat, les formacions polítiques viuen els seus moments més crítics i ens convoquen amb l'esperança que la legislatura no hagi trencat els lligams essencials. En molt bona part serà així.

Els partits, ja se sap, són una mica mesquins i molt interessats i tot el seu univers està regit per dues lleis fonamentals: abastar el poder i perpetuar-s'hi. Els progressistes (per emprar un qualificatiu vague i generós) també, naturalment. Però durant aquesta campanya, més que mai i segurament per allò de l'efecte Sarkozy, a molts indrets en els quals governaven se'ls ha acusat d'afavorir les comunitats immigrades, de regalar-los amb drets i d'estalviar-los els deures. Qui ho fa no s'adona que és una imputació insòlita, un retret que vulnera totes les lògiques.

Per quina raó, perversos com són, haurien d'afavorir els únics que no els poden votar? Una de dues: o és un pressupòsit fals o és un pressupòsit massa esperançador. S'ha parlat moltíssim de la immigració, però d'una manera substancialment diferent a com es fa de polítiques juvenils, o de la gent gran, o de la pagesia. Amb ells no cal mantenir la dosi justa d'ambigüitat i prudència per seduir-los i no ferir la seva sensibilitat col·lectiva. Contràriament al que s'afirma massa sovint, el fenomen de la immigració es pot invocar sense precaucions, amb la comoditat de saber que els seus protagonistes són objecte però no subjecte, amb la tranquil·litat de poder alçar la balança de drets i deures, sabent que el primer dels drets, que és el de donar-te i treure't el poder, no es pot exercir.

L'única frontera és la nostra pròpia consciència i és per aquesta raó que en les conteses electorals s'utilitza amb tanta irresponsabilitat, atiant les pors instintives, les reaccions més primàries i ocultant que la major part dels problemes que genera requereixen recursos i polítiques públiques decidides, o com a mínim proporcionals al creixement econòmic que els convoca i que ells mateixos alimenten.

Fa dies que interrogo els immigrats que conec sobre la seva voluntat de participar i, més o menys, el sentit del seu vot. El resultat de la meva precària enquesta no aporta cap sorpresa. Aquí, com a Suècia, Dinamarca o els Països Baixos, que són indrets en els quals ja tenen reconegut aquest dret, no sembla que hagin de desestabilitzar la política local. Llevat, potser, que saben perfectament qui els utilitza com un espantall i, a molts, els complauria passar comptes.

Demà no tindran, encara, l'oportunitat de fer-ho, però paradoxalment a la seva impossibilitat d'exercir el vot hauríem d'agrair alguna de les raons més sòlides perquè nosaltres, que podem, no ho deixem de fer.