No s'entén que entre tantes declaracions polítiques encara es vulgui posar el dret a vot com a tema a debatre, ja que tal com diu la declaració de drets humans és un dels drets fonamentals de les persones. Ara que s'apropen les eleccions municipals, al nostre país hi ha una part de la població a la qual es nega aquest dret polític: els residents no comunitaris. Escollir els qui han de prendre les decisions polítiques, socials, econòmiques i culturals de la societat on vivim és la base essencial de qualsevol societat democràtica, si vivim en una societat, treballem i paguem els nostres impostos tendirem a votar. Però la realitat a l'Estat espanyol i a Catalunya és que només podran votar en les properes municipals el ciutadans comunitaris o ciutadans de tercers països amb els quals l'Estat espanyol tingui firmat acords de reciprocitat, és a dir si una persona de nacionalitat espanyola viu en un altre país on pot votar, llavors els ciutadans d'aquests països poden votar a Espanya, com el cas d'Argentina, Uruguai, Chile o Noruega. Fora d'aquest acords, queden molts milers de residents legals a l'Estat espanyol, que no poden escollir els alcaldes o presentar-se per representar els seus conciutadans als ajuntaments. Tota aquesta gent viuen aquí, treballen i col·laboren al desenvolupament d'aquest país, però, en canvi no poden participar en un dels esdeveniments més importants de la vida política i social de les seves localitats: les eleccions.

S'han portat moltes reivindicacions pel dret a vot a les institucions europees, i algunes tan importants com el Parlament Europeu i el Consell Europeu s'han pronunciat en moltes ocasions a favor del dret a vot, i així s'ha sol·licitat als estats membres de la Unió que adaptin les seves legislacions per tal que s'estengui aquest dret a tots els residents, independentment del seu origen o nacionalitat.

Entre aquests països n'hi ha que han fet cas de les reivindicacions raonables del Parlament i el Consell Europeu, com és el cas de Suècia i Dinamarca, que concedeixen el dret a vot en les eleccions locals als «estrangers» que hi resideixen almenys des de fa tres anys; a Holanda, als residents a partir de cinc anys; i a Irlanda, només després de sis mesos de residència legal.

Més 800.000 residents legals en tot l'Estat espanyol podrien exercir un participació política activa, però com que això no existeix, passa que alguns polítics utilitzen la immigració com a clau electoral per aconseguir els vots de la dreta, i ho fan amb discursos racistes que vinculen la immigració amb la delinqüència o, com els últims anys, amb el terrorisme. Evidentment, això no passaria si els eludits poguessin votar i decidir qui ha de parlar en nom del poble. Llavors succeiria tot el contrari: segurament trobaríem molt polítics que s'han pronunciat últimament contra la immigració –i que l'han vinculada al terrorisme– que parlarien del que aporta la immigració a la nostra societat i com col·labora en el desenvolupament d'aquest país.

Finalment i com cada legislatura, aquestes eleccions municipals han començat amb mal peu. Tots els àrabs són potencialment gihadistes!, igual que tots els bascos són potencialment etarres! El discurs generalitzador –d'en Mas i d'en Duran– d'empastifar-ho tot, és dolent: primer, és mentida i, segon, és de mala fe. Segur que el que ho ha dit no perd vots, ja que la majoria d'immigrats no poden votar a les municipals. Ho sabem tots i els que no, ara ja ho saben; i es coneix que pot donar vots, especialment allà a on la immigració viu i conviu, que és en els pobles i en el treball, i no en les urbanitzacions de luxe, tot posant pólvora a la cohesió social.