H avia de ser un debat de les dones que van a les llistes dels grans partits tarragonins, convocat per l'emissora Onda Cero, però la nostra primera sorpresa venia quan treia el cap, en representació de CiU, el número dos, Albert Vallvé. Ves per on, el marit de Dolors Fontana, la tècnica municipal amb qui s'havien fet els tractes per a la cessió de la casa Canals. «Havia de ser-hi la número tres, Victòria Forns, però ens han trucat aquest matí que no podia, i que venia Vallvé, que ja era un candidat ‘molt femení'», van justificar, amb un pam de nas, els organitzadors. «Lamento moltíssim ser la nota discordant, també semblava que era un debat de números dos», s'excusava el mateix Vallvé en iniciar el seu torn.
Sigui com sigui, no es pot dir que el debat no fos entretingut. Al contrari, potser això li va donar més vida encara. Amb una representant popular, Judit Heras, convertida en mera comparsa –es va limitar a llegir el programa del PP en els punts que se li anaven plantejant–, el convergent semblava encantat de la vida de poder barallar-se, sol davant del perill, amb les representants d'esquerres que, des de l'altra banda, li anaven tirant els seus dards enverinats.
Els començarien preguntant per les propostes per al Nàstic, que defensarien amb passió i fermesa. No se sap ben bé com, acabarien parlant de l'Empresa de Transports, però en tot cas el primer torn serviria per veure clar quin era el titular del debat: totes contra Vallvé. I és que, a banda que era l'únic que no havien convidat, era el principal representant del govern... Això sí, en el paper, ell –tot i que per moments se li acumulava la feina– s'hi trobava com un peix a l'aigua. Primer, menystenia la «veu escandalitzada de la dolça representant d'ICV», Arga Sentís. Després, parava els peus a la número sis socialista, Begoña Floría: «Vostè es mor de ganes de debatre amb mi, però jo no l'he interromput.» Tot un galant... i amb la dona al davant!
Tampoc li faltava raó al convergent, perquè al contrari que el seu cap, la socialista mai va defugir el cos a cos, i va eclipsar per moments les companyes d'un hipotètic tripartit. «No tinc tan coneixement com vostè a la vida, perquè sóc una mica més jove», li havia deixat anar ella abans. Més enllà de l'anècdota, i encara que no apareguessin gaires arguments nous, el debat va ser intens, ric en continguts i alliberat de la falta de ritme que sovint imposen les restriccions temporals: el pla general, el restaurant del Fortí, la seguretat, la mobilitat... I les polítiques d'igualtat, què?
Feia estona que s'ho aguantava, i la número dos republicana, Rosa Rossell, al final ja no va poder més i va tallar els moderadors: «Creia que havien convocat el debat per parlar de dones, i no sols no ho fem sinó que tenim un infiltrat!» Sí senyor, finalment algú s'atrevia a dir el que tothom pensava! Potser no li van fer gaire cas, però se'n va anar descansada. I l'al·ludit, tranquil i content.
)
