Malgrat els esforços que Ramon Llull va fer al llarg de tota la seva vida per mantenir-se en la més estricta ortodòxia, la seva Art era una proposta massa innovadora, i massa complexa, per no aixecar suspicàcies. A més, com a sistema de pensament i de raonament, va atreure un nombrós i molt divers grup de seguidors, entre els quals n'hi hagué amb plantejaments força més heterodoxos que el mestre. Així, encara que Llull va aconseguir neutralitzar la majoria de crítiques que se li van adreçar, pocs anys després de la seva mort es va desencadenar una virulenta campanya contra els «errors» localitzats en els seus escrits. El principal impulsor d'aquests atacs va ser el gironí Nicolau Eimeric, inquisidor general de la Corona d'Aragó.

Un dels textos més impactants que Eimeric va escriure és el Dialogus contra lul·listas, del 1389, en el qual, allunyant-se dels tractats teològics que constitueixen el gruix de la seva producció, planteja una ficció dialogada en què ell mateix polemitza amb un grup d'innominats seguidors de Llull. En aquest cas, l'objecte de les seves invectives no són tant les obres del beat mallorquí com les doctrines que defensava el grup lul·lista valencià organitzat al voltant de Pere Rossell –algunes de les quals Llull difícilment hauria compartit–. El Dialogus, en què l'inquisidor es mostra ben conscient del terror que podia inspirar als seus interlocutors, forma part de l'estratègia desplegada per convèncer Joan I de la necessitat d'eradicar aquests grups suspectes d'heretgia. De ben poc li va servir, ja que el rei, tot i el seu suport inicial, va acabar canviant d'opinió sobre l'inquisidor i decretant-ne el desterrament.

JOAN SANTANACH és professor de literatura catalana medieval de la UB