Em comença a passar amb Barcelona el que fins ara em passava amb Londres, París, Roma i, en general, amb totes les capitals que reben contingents de turistes. No hi trobo els indígenes. Enmig d'aquesta gentada que ha dormit en un hotel i fa tota la cara d'haver dormit en un hotel, que ha esmorzat un panet amb confitura, que mira de guiar-se entre horaris i estacions de metro que els vénen de nou, que s'han equivocat a l'hora de fer la maleta perquè no han pensat en aquell jerseiet ni en aquell impermeable... enmig d'aquesta gent, dic, ¿on són, on s'amaguen, on es camuflen les persones que s'han rentat les dents a casa, que dinen a casa, que van i tornen de la feina, que reguen el gerani i que saben que hi ha dies que cal agafar el paraigua?

A Londres, a París i a Roma encara em pot passar que confongui els naturals del país amb el turistes perquè als meus ulls tots, els uns i els altres, són estrangers. A Barcelona sé molt bé qui és turista i qui no ho és i l'altre dia, el dilluns del pont de l'1 de maig, situat a la Rambla, davant del Liceu, no vaig saber destriar el gra autòcton de la palla importada. Tot eren turistes.

L'amic periodista Joan Foguet em diu: «Com vols que la Rambla no sigui declarada patrimoni de la humanitat, si hi és tota?» És d'aquelles frases que em fa ràbia que no se m'hagin acudit a mi. Un altre amic periodista, Antoni Aira, em va dir l'altre dia que l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, li feia pensar en Peter Ustinov fent de Neró a Quo vadis. La comparació és exacta. Aquests periodistes joves tenen ull i disparen amb dinamita, de manera que estan preparats per arribar lluny en l'ofici.

Per trobar els habitants del país, en aquest cas els barcelonins, cal anar als carrers de l'Eixample o dels barris que no surten retratats ni recomanats a les guies que els turistes duen obertes a la mà. Molt bé: ja els tinc aquí, ja els veig, tots individualitzats. Però llavors: quina imatge de nosaltres s'enduen els visitants si no passen per aquests carrers ni dinen als seus restaurants ni contemplen les cases de viure-hi entretinguts com estan contemplant les cases de fer bonic? Més inquietant: quina imatge tinc jo de londinencs, parisencs i romans? Els turistes només veuen turistes, només es relacionen amb turistes i de retorn a casa pretenen arribar a conclusions i definicions sobre la manera de ser de la gent del país que han visitat.

Aquell dilluns del pont vaig dinar amb un company en una de les terrasses a la intempèrie de la plaça Reial. A les dues del migdia hi havia cues i torns d'espera al davant dels restaurants. Tots els que les formaven eren turistes.

Vam seure en una taula després d'esperar una mica. El cambrer de manera maquinal i per inflar després la factura ens va servir d'entrada, i sense que ho haguéssim demanat, un platet amb olives i dues llesques de pa amb tomàquet. En realitat eren dues llesques que havien estat sucades en una tassa de gaspatxo. Menjar de gallines. Vaig advertir al cambrer que érem del país. L'home se'ns va mig emocionar. Era el primer cop en tot el dia que veia uns paisans i el primer cop que no havia de parlar en anglès, en francès o en italià, que és una de les coses que més cansen del món. L'home va retirar les llesques de pa fofes i va tornar amb dues torrades acabades de fer i fregades amb un tomàquet de debò, d'aquells que només es troben a la Boqueria i encara quan hi va Ferran Adrià. A la taula del costat, quatre senyores d'una certa edat que si no venien de Rússia venien d'un país de prop, engolien unes patates braves i una fideuada i bevien una sangria amb tot de peles de taronja i peles de llimona. Una de les dones em va picar l'ullet.

A l'hora de pagar, ens van arrissar. La memòria dels cambrers de vegades flaqueja i el nostre havia oblidat que érem de la casa i que sabíem el preu del pa, del vi i del tomàquet i que coneixíem les diferents qualitats dels calamars. Em preguntaran què se m'hi havia perdut, en un restaurant de la plaça del Rei. Si no hi hagués anat no els podria haver explicat el que els he explicat. Alcalde Hereu, un dia hi vagi vostè. Hi va d'incògnit, tocant la lira com unes altres toquen la guitarra o toquen els platerets, i em sabrà dir en quina ciutat vivim i si no necessita una purificació.