Carlinades. El Far West a la catalana és el descriptiu títol del volum i ja dóna una idea de les característiques de les tres carlinades que, escriu Grau, es van produir en un país «dominat per la violència, per la llei del més fort, on es produeixen persecucions a cavall de partides que, pel seu nombre i per les estratègies que segueixen, s'assemblen molt a les dels pioners nord-americans fustigats pels pellroges, o la dels bandolers assaltant la diligència, on es produeixen petits encontres armats i on són escasses les grans batalles a camp obert». Precisament la guerra de guerrilles és un dels trets diferencials del carlisme català respecte al de Navarra i el País Basc, per exemple, on el 1874 es va arribar a estructurar com un veritable estat amb la capital a Lizarra i el pretendent Carles VII com a cap. No és estrany que carlins espanyols que en moments puntuals vénen a Catalunya a fer costat als d'aquí se n'entornessin al cap de poc perquè no s'acostumaven al model de guerra «a la catalana». Però també alguns dels objectius que perseguia el moviment a Catalunya el van fer diferent perquè si bé és cert que el carlisme autòcton lluitava empès pel conflicte dinàstic que va esclatar arran de la mort de Ferran VII, i que era reaccionari i refractari als corrents liberals de l'època, també ho és que a Catalunya es va articular com un moviment popular i social que s'oposava al sorgiment del capitalisme industrial. I al costat de tot això, segons assenyala Grau, hi ha la seva catalanitat. La reivindicació dels furs i de les llibertats perdudes el 1714 era una de les motivacions que impulsava els carlins catalans a lluitar. Els carlins representaven també la reacció a un govern central que imposava uns impostos abusius i un sistema de lleves que arruïnava les famílies. A la segona guerra, la resistència al servei militar va produir fins i tot una col·laboració entre les forces carlines i algunes partides republicanes o progressistes, «una unió que, en principi, pot semblar contra natura, però que a l'època semblava lògica i natural».

Un dels encerts del llibre de Grau és la inclusió de biografies d'alguns dels protagonistes de les carlinades, tant del bàndol governamental com del carlí. Dintre dels primers, per exemple, Baldomero Espartero, «home expeditiu i reconegut per actuar atenent els consells de les seves glàndules testiculars»; o Charles d'Espagnac, comte d'Espanya, un individu que «tenia el costum de ballar sota els penjats acompanyat per la música d'una banda militar». I en els segons, Ramon Cabrera, «un bon militar, amb unes qualitats fetes a mida d'una contesa en què calia ser molt murri per sobreviure»; Rafael Tristany, «el militar més polit que va donar la família Ardèvol i el carlisme català en general», i Francesc Savalls, que «tot i els pocs escrúpols que tenia a l'hora d'afusellar presoners, tenia un aire popular, de savi de poble, que resultava atractiu».

Carlinades. El Far West a la catalana és un manual sense notes a peu de pàgina que permet als no iniciats conèixer i comprendre la complexitat de les tres guerres civils que van protagonitzar els carlins, uns fets de primera magnitud per entendre la història de Catalunya. I per als iniciats, una ocasió per gaudir de les històries, les gestes i a vegades també les crueltats d'aquells pellroges que, fins i tot, «tenien noms i sobrenoms que ens recorden els dels grans cabdills indis, un Toro Assegut o un Cavall Foll i que ara poden sonar entranyables però que en el seu temps despertaven temor i respecte: el Ros d'Eroles, el Jep dels Estanys, el Llarg de Copons, el Tigre del Maestrat, el Guerxo de la Ratera, el Nen de Prades, el Tòfol de Vallirana...»

Perquè els carlins eren així, una mica cabuts, no creien en l'acció política ni en el joc parlamentari, i perquè, en darrera instància, tenien una mena de romanticisme tronat que els empenyia a prendre les armes i a córrer amunt i avall per boscos i erms i dormir al ras. Dos conflictes armats no els havien servit per aprendre que no es guanyava una guerra a còpia de guerrilles i menys quan, a finals del segle XIX, les armes, els transports i les comunicacions havien avançat tant que feien impossible una victòria amb recursos tan migrats com aquells de què ells disposaven